Els cops no es fan

Un dels objec­tius de la codi­fi­cació de Fabra era reforçar al màxim la iden­ti­tat de la llen­gua enfront del cas­tellà. Però aquest objec­tiu, llo­a­ble i neces­sari, acaba sent nociu quan es porta tan lluny que els par­lants dei­xen de reco­neixe's en la llen­gua cor­recta. Reforçar la iden­ti­tat no vol dir estra­fer-la. I això és el que fan les utra­cor­rec­ci­ons: un intent sovint incons­ci­ent d'allu­nyar-nos del cas­tellà que inventa la diferència i ens allu­nya també del que sem­pre havíem dit. En català, com en francès, els petons i les pas­ses es fan, però els cops sem­pre els havíem donat o cla­vat. Hi ha alguna excepció, com en gai­rebé tot: “Fer un cop de cap” vol dir deci­dir-se i és també sinònim de casar-se. I sem­bla (jo no ho tinc viu) que “fer cop” vol dir impres­si­o­nar, i “fer el cop”, fer una acció deci­siva per vèncer o enri­quir-se. Però el famós cabe­zazo del fut­bol és un cop de cap que es dóna. I l'oje­ada és un cop d'ull que abans donàvem i ara, cada dia més, fem. Part de la culpa la té un cas­tellà-català que defuig per sis­tema la tra­ducció paral·lela. I per aquest camí podem aca­bar fent cops de puny. Ara, quan neces­si­tem ajuda, ja tro­bem algú que ens fa un cop de mà. Jo ja ho he lle­git en una exi­tosa revista de boca d'un jove cui­ner català: “Els pares pas­sa­ran d'aquí a un moment a fer-me un cop de mà”. I el que fa més angúnia és que ell pot­ser va dir donar i algun edi­tor ho va can­viar con­vençut que així el feia par­lar més bé.