Articles

ca montes

Franco, avui

Trenta-cinc
anys després no
han anul·lat la condemna a mort de Companys

Si el lec­tor lle­geix aquest arti­cle a les deu del matí ho estarà fent trenta-cinc anys exac­tes després d'aque­lla patètica actu­ació d'Arias Navarro en la tele­visió única anun­ci­ant que el dic­ta­dor havia mort al llit. Els qui ho vam viure difícil­ment ho podrem obli­dar. Trenta-cinc anys jus­tos després de la mort del dic­ta­dor la seua ombra sim­ple­ment hau­ria d'haver-se esbor­rat del tot. I tan­ma­teix la seua presència, i la presència del seu con­cepte d'Espa­nya, apa­reix una vegada i una altra. Tant que fins i tot molts tenim la sen­sació que retorna amb força.

Aquests dies, per exem­ple, hi ha una polèmica en marxa per la demanda feta per un grup d'enti­tats que recla­men la vola­dura de la creu del trist Valle de los Caídos i que el taüt del mili­ta­rot siga remo­gut del monu­ment fet a la seua glòria per pre­so­ners repu­bli­cans. La anor­ma­li­tat d'aquest sepul­cre de luxe clama al cel. No hi ha enlloc del món un tracte sem­blant a un dic­ta­dor con­sen­tit per una democràcia. I tan­ma­teix una pro­posta sen­sata com aquesta genera un autèntic esva­lot.

Però si només fóra això... Trenta-cinc anys després de la mort del dic­ta­dor l'estat que el va suc­ceir segueix sense poder resol­dre cap dels grans temes que inva­li­da­rien el seu lle­gat. No han anul·lat la con­demna a mort con­tra el pre­si­dent Com­panys. No hi ha la pos­si­bi­li­tat de res­ti­tuir la dig­ni­tat dels morts, demòcra­tes, afu­se­llats en les vore­res dels camins o enmig d'un bosc. L'Església catòlica, gran legi­ti­ma­dora de Franco, segueix gau­dint d'uns pri­vi­le­gis ver­go­nyo­sos. El govern de la monar­quia espa­nyola (cre­ada per Franco, no ho obli­dem) ni tan sols pot com­por­tar-se amb una mínima decència en el cas del Sàhara, el dar­rer dels embo­lics que el gene­ral va crear.

Que han can­viat mol­tes coses? Només cal­dria! Però aquest segueix sense ser un país democràtica­ment nor­mal. És un país, i encara més un estat, amb un baix nivell de democràcia on l'apel·lació a la mà dura o la por a la diferència, trets carac­terístics del fran­quisme, apa­rei­xen així que ras­ques un pèl. Per exem­ple quan en cam­pa­nya el PP dis­para en un joc con­tra inde­pen­den­tis­tes cata­lans i emi­grants. Con­tra els “antipàtria” que deien els falan­gis­tes...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.