El partit de la nostra vida (un altre)

«Quanta, quanta feli­ci­tat.» Aquest era tot el con­tin­gut d'un mis­satge que vaig rebre d'un amic després del 5-0. Quan amb tres parau­les es diu tot, no en calen més. Que­dar-se uns minuts immòbil veient el Camp Nou buit, encara il·lumi­nat i en silenci després de la inten­si­tat emo­ci­o­nal que hi havia hagut poca estona abans també era un regal impa­ga­ble. La mateixa nit del par­tit, tot un direc­tiu del Barça es movia encu­ri­o­sit per la zona mixta del Camp Nou i feia fotos amb el seu mòbil als juga­dors del Barça que ate­nien la premsa. I encara més tard petits grups de culers des­a­fi­a­ven el fred amb un som­riure d'ore­lla a ore­lla i espe­ra­ven sense des­es­pe­rar-se un taxi lliure que no venia per tor­nar a casa. Quanta, quanta feli­ci­tat ha repar­tit l'equip de Pep Guar­di­ola. Aquest dilluns i tants altres dies. Vin­dran dies de tota mena, i els pro­ble­mes indi­vi­du­als i els del món ens afec­ta­ran més o menys. Però ani­ran pas­sant els dies i aquest 29 de novem­bre que­darà per sem­pre. Això ja ho tenim. Pas­sa­ran els dies i de mica en mica ani­rem situ­ant aquest 5-0 en el lloc exacte del nos­tre mapa vital, a prop del lloc on ja hi ha el 2-6 i el 5-0 del 1994 i el 0-5 del 1974. I altres dies menys unànimes però que cada un de nosal­tres guar­dem perquè la feli­ci­tat no té una uni­tat de mesura uni­ver­sal sinó mol­tes par­ti­cu­la­ri­tats, per molt col·lec­ti­ves que siguin a vega­des. Qui no s'ha ima­gi­nat ja d'aquí a quinze o vint anys expli­cant a alguna cri­a­tura aquell 5-0 d'aquell Barça lle­gen­dari de la pri­mera dècada del segle?

El fut­bol també és això, la trans­missió de la memòria emo­ci­o­nal. I men­tre situem el 5-0 en el mapa de la nos­tra vida, tam­poc no podem evi­tar jugar a situar-lo en el lli­bre de la història del Barça. I, per què no, en el de la història del fut­bol. Jo mateix, endut encara per l'emoció del moment, vaig escriure que el Barça és «l'equip que expressa el millor fut­bol que segu­ra­ment s'ha vist en la història d'aquest esport». Ja en fred, no em pene­deixo gens d'haver-ho escrit. És més, ara hi trau­ria el «segu­ra­ment» i tan sols ho mati­sa­ria dient «almenys des que jo tinc memòria», la que es remunta a prin­cipi dels setanta, amb el Barça del 0-5 i l'Holanda del mun­dial d'Ale­ma­nya. Aques­tes coses no seran mai unànimes perquè no hi ha una uni­tat de mesura de la qua­li­tat fut­bolística que sigui d'accep­tació uni­ver­sal. Però ningú pot qüesti­o­nar que plan­te­jar-se si el par­tit de dilluns va ser el millor del Barça en la seva història i pot­ser de qual­se­vol equip en la història del fut­bol no és cap bes­ti­esa, ni molt menys. És una qüestió glo­bal, i molta gent es mulla en aquesta dis­cussió, que és de les que de veri­tat fan bé al fut­bol. És com­mo­ve­dor, per exem­ple, lle­gir des d'aquí el paràgraf ini­cial d'un arti­cle del colum­nista del diari argentí La Nación Juan Pablo Varsky sobre el par­tit de dilluns: «La per­fecció exis­teix. Ho ha demos­trat el Bar­ce­lona, el millor equip que he vist en la meva vida. Ja juga per a la història. Pas­sarà molt de temps abans que tor­nem a veure un equip com aquest. Gau­dim-lo, men­tre duri.» O el titu­lar de la por­tada de L'Equipe d'ahir (el segon dia con­se­cu­tiu que el pres­tigiós diari francès obria la por­tada amb el Barça): Du jamais vu! (Mai vist!). I el resul­tat de l'enquesta que el mateix diari tenia acti­vada en la versió digi­tal. A la pre­gunta de si aquest Barça era el millor equip de la història del fut­bol, a les 6 de la tarda un setanta per cent dels més de vint-i-cinc mil que havien res­post deien que sí.

En la roda de premsa de dilluns a la nit Pep Guar­di­ola ja es veia venir aquesta allau d'elo­gis; humil i modest, però ple­na­ment cons­ci­ent de la mag­ni­tud de l'obra fut­bolística del seu equip: «Ara el repte és abs­treure'ns dels elo­gis que ens cau­ran.» Aquesta és l'altra clau de la gran­desa d'aquest Barça. El ciment que sosté en la nos­tra memòria el 5-0, el 2-6 els vuit títols de deu... El món al·lucina amb exhi­bi­ci­ons com la de dilluns, però en aquest racó de món tenim la sort de poder apre­ciar també el que fa aquest equip cada vegada que surt a jugar a fut­bol. Con­tra el Madrid de Mou­rinho, però també con­tra el Ceuta de segona B o a El Sar­di­nero o a San Mamés. Fins i tot la dig­ni­tat amb què perd con­tra l'Hèrcu­les. El 5-0 a Mou­rinho pot ser el millor par­tit de la història o no. Per mi, sí. Perquè és supe­rior als també ino­bli­da­bles par­tits com el 0-2 de l'any pas­sat al Ber­na­beu o el 2-0 al Manc­hes­ter Uni­ted de la final de Roma. I perquè aquest Barça és millor que el de la tem­po­rada pas­sada i el de fa dos anys. I perquè no és fruit d'un dia i segu­ra­ment el millor par­tit que són capaços de fer encara ha d'arri­bar. I perquè tenim la sort de poder espe­rar-lo cada dia de par­tit, començant pel de dis­sabte al camp de l'Osa­suna. I, final­ment, perquè la feli­ci­tat que genera aquest equip està molt més enllà dels resul­tats. Per això el recor­da­rem sem­pre. «Quanta, quanta feli­ci­tat.»