El poder absolut és perniciós

Nor­mal­ment, estic d'acord amb els diagnòstics del ben­vol­gut amic Fran­cesc Cabana, però no sem­pre coin­ci­deixo amb els trac­ta­ments que pro­posa. Con­cre­ta­ment, el seu comen­tari sobre la famosa reunió del cap de govern ZP amb els 37 talla­nas­sos desig­nats dac­ti­lar­ment com a poten­tats inter­lo­cu­tors vàlids del poder apa­rent i, en rea­li­tat, titu­lars d'un exces­siu abso­lut i asfi­xi­ant poder real, em va sem­blar molt ben enfo­cat i la con­clusió, molt encer­tada. Jo mateix m'hi havia refe­rit en un arti­cle, Reunió de pas­tors, ove­lla morta, en ado­nar-me que con­vo­ca­ven a pro­po­sar una sor­tida de la crisi els qui l'havien pro­vo­cada, no havien avi­sat del que pas­sava o es decla­ra­ven vícti­mes inno­cents d'una catàstrofe a causa de la qual recla­ma­ven, a sobre, res­cats i ajuts dels pobres con­tri­bu­ents. I estic ple­na­ment con­vençut del que diu Cabana. Que tots els cata­lans pre­sents eren de La Caixa o de les seves par­ti­ci­pa­des i les que no, amb l'única excepció de Grífols, hi tenien lli­gams molts estrets. Per exem­ple, que La Caixa tenia una par­ti­ci­pació acci­o­na­rial al Banc de Saba­dell o que la patri­mo­nial de la família Lara, Inver­si­ons Hemis­fe­rio, tingués de con­se­ller dele­gat Isi­dre Fainé, fill del pre­si­dent de l'enti­tat cre­ditícia de tan cru­cial importància en uns moments en què l'aixeta del finançament ja no raja com abans.

Fins aquí, con­for­mi­tat abso­luta amb l'opinió de Cabana: l'eco­no­mia de Cata­lu­nya està sota el con­trol de mitja dot­zena de per­so­nes. Tan­ma­teix, d'això no se'n deriva necessària­ment la con­clusió que ell ens pro­posa, és a dir, que La Caixa no ens la toquin. Ans al con­trari, són mol­tes les veus –sovint silen­ci­a­des– que plan­te­gen la con­veniència de tocar-les o de reto­car-les. És més, salta a la vista que la Bru­nete del Banc d'Espa­nya ja les ha gra­pe­jat de dalt a baix i les ha trans­for­mat en allò que Cabana pensa, n'estic segur, que no hau­rien de ser. En efecte, a base de bastó i de pas­ta­naga, amb el FROB i el SIP, el gover­na­dor del Banc d'Espa­nya,Mafo per als amics, ja ha acon­se­guit que a Cata­lu­nya només que­din tres cai­xes i que puguin pas­sar a depen­dre d'un banc ja exis­tent o de nova cre­ació pot­ser sobre la base de les fun­da­ci­ons que figura que s'havien de dedi­car a una obra social cada dia més des­vir­tu­ada. Aquesta mani­o­bra ja la va inten­tar Vila­ra­sau al seu moment, però Rato, lla­vors minis­tre, s'hi va negar tot dient que seria una boge­ria que els ciu­ta­dans no podrien tole­rar. Con són les coses, que, ara, el Rato pre­si­dent de Caja Madrid ja pugui ser un com­pany de viatge. Que­den lluny els dies en què For­nesa, pre­si­dent de La Caixa, va anun­ciar uns bene­fi­cis de 2.000 mili­ons d'euros i que un 25% es des­ti­na­ria per sem­pre més a una obra social més solidària, amb menys com­pres de col·lec­ci­ons d'art o mani­fes­ta­ci­ons cul­tu­rals eli­tis­tes (i sem­blava que amb menys regals d'embar­ca­ci­ons a les famílies de dalt de tot). L'ale­gria va durar ben poc. L'any següent, els bene­fi­cis es van doblar, però l'obra social va que­dar con­ge­lada a 500 mili­ons, amb l'argu­ment que els resul­tats havien estat extra­or­di­na­ris i atípics. I, per si no ho havíem entès, la vice­pre­si­denta Sal­gado va dir que les cai­xes tin­dran menys bene­fi­cis i no podran fer apor­ta­ci­ons a l'obra social.

Per part seva, Rato va pro­cla­mar que les cai­xes s'havien de des­po­li­tit­zar i, natu­ral­ment, per pre­di­car amb l'exem­ple, va col·locar al con­sell d'admi­nis­tració els seus col·labo­ra­dors del PP al minis­teri, Nor­ni­e­lla i Romero de Tejada, el líder soci­a­lista Tomás Gómez, Mer­ce­des de la Mer­ced (sec­tor PP Gallardón), Mer­ce­des Rojo (fracció Espe­ranza Aguirre), Arturo Fernández, cunyat de l'impre­sen­ta­ble pre­si­dent de la CEOE Díaz Ferrán, etcètera. A més a més, per demos­trar el que vol dir no estar poli­tit­zat, Rato es va dedi­car a fer mítings amb la can­di­data del PP, Sánchez Camacho, a les elec­ci­ons cata­la­nes, tot i que l'aga­fava una mica lluny de la seva demar­cació. I Fainé va decla­rar en assu­mir la pre­sidència de la CECA que no accep­ta­ria de ser l'enter­ra­dor de les cai­xes, tot i que, a con­ti­nu­ació, va par­ti­ci­par “con Rodrigo” en la soci­e­tat de pom­pes fúnebres de les cai­xes tal com les havien cone­gut. En fi, Cabana, les coses ja no són com eren. Mira, si no, el que ha publi­cat El Con­fi­dente del 30 de novem­bre amb el títol de “cena de alto copete”. La vigília del Barça-Madrid (chez Vilar­rubí) s'hi va cele­brar un sopar Flo­ren­tino-San­dro amb una sèrie de con­vi­dats no fut­bolístics, sinó de l'esport dels diners, i el pre­si­dent del Madrid va dema­nar la presència de Leo­poldo Rodés “cer­cano a las March, que son el mayor acci­o­nista de ACS”. Rodés, con­se­ller de La Caixa, Cri­te­ria i Auto­pis­tes, va aju­dar el pre­si­dent del Madrid “a con­se­guir, con el apoyo de CiU, que Zapa­tero apro­bara una enmi­enda a Flo­ren­tino que le faci­li­tará su entrada en Iber­drola y quería mos­trarle su agra­de­ci­mi­ento”. Ja ho veus, amic Cabana, que quan el poder es con­cen­tra exces­si­va­ment, “that is the way the cookie crum­bles” o, si ho pre­fe­rei­xes, en llen­guatge MBA-Har­vard, “that is the way it crum­bles cookie-wise”.