De regals

A hores d'ara, un gra­pat de jogui­nes de Reis ja hau­ran estat inten­sa­ment juga­des. Pot­ser ja n'hi ha alguna d'esga­ve­llada en un racó. A aques­tes hores, pot­ser la nova vice­pre­si­denta del govern de la Gene­ra­li­tat, Joana Ortega, ja ha tin­gut temps de fer un cop d'ull a El Nadal que no vam tor­nar a casa, el lli­bre d'Acon­tra­vent que va rega­lar-li el vice­pre­si­dent sor­tint, Josep-Lluís Carod-Rovira.

La tria literària, que sem­bla gas­tar un punt d'iro­nia, l'honora, perquè en aquest volum s'hi aplega el tes­ti­moni d'algu­nes des­ta­ca­des fir­mes del peri­o­disme i la lite­ra­tura cata­la­nes –Xavier Ben­gue­rel, Eugeni Xam­mar, Pere Quart, Agustí Bar­tra...– i també d'altres d'anònimes, però igual­ment punyents. Tex­tos ten­dres i col­pi­dors, publi­cats en revis­tes i dia­ris de l'exili, que rela­ten el pri­mer Nadal dels cata­lans fora de casa.

Avui, és pos­si­ble que a l'estómac de l'ama­ble lec­tor encara hi resti una vibració de l'àpat nada­lenc que Xam­mar com­pi­lava i invo­cava: “I quina carn d'olla! No hi ha de fal­tar de res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, ore­lla de porc, can­sa­lada grassa i magra, boti­farra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més com­pleta que aixe­qui el dit”.

No sé si algú s'atre­veix a aixe­car el dit davant del gran Xam­mar, però de ben segur que un estudi estadístic dedi­cat a esca­tir el segui­ment de la carn d'olla, en paral·lel a la pui­xança dels cane­lons fets a casa, ens pro­por­ci­o­na­ria algu­nes expli­ca­ci­ons sobre el país que corre. És clar que pot­ser una via estadística més eficaç fóra escru­tar quins d'aquests autors d'abans de la Guerra Civil, segats per l'exili –inte­rior i exte­rior–, és mit­ja­na­ment o llu­nya­na­ment cone­gut. Qui diu cone­gut vol dir que soni vaga­ment d'alguna cosa el seu nom.

En fer la prova, és pos­si­ble que no només tro­bem alguna clau, sinó que ens topem de nas­sos amb la clau gegant que obre totes les por­tes, com la dels Reis, i que en aquest cas obri­ria també l'esquerda enorme exis­tent en la nos­tra tra­dició literària recent. Una esquerda que abasta lite­ra­tura, peri­o­disme i molts altres camps, i que de mica en mica, any a any, d'una escu­de­lla a l'altra, d'un man­dat al següent, es deu anar sutu­rant. S'ha d'anar sutu­rant.