Com a Olot, enlloc

Com­prenc el dis­gust dels olo­tins davant dels fets luc­tu­o­sos que, en els dar­rers temps, han tren­cat l'habi­tual tran­quil·litat de la capi­tal de la Gar­rotxa on, gai­rebé mai, no hi ha notícies d'esde­ve­ni­ments vio­lents. Pos­si­ble­ment la ver­dor de l'entorn, aque­lla exu­berància de la Moi­xina, els suaus colors de fons del deco­rat natu­ral amb els per­fils del Puig­sa­calm i Santa Mag­da­lena, les mun­ta­nyes llu­nya­nes, empol­si­ma­des de blanc, els racons artístics que els famo­sos pin­tors de pai­sat­ges han sabut des­co­brir sem­pre, són un sedant per­fecte per viure-hi en calma, per dei­xar pas­sar el temps sense neguits. Aquests trets i l'afa­bi­li­tat de la gent, el bon tracte, l'ambi­ent fins i tot senyor, aju­den a fer creïble aquell eslògan turístic Com a Olot, enlloc. Però tot i aquesta veri­tat, a mesura que les ciu­tats es fan grans, es fa difícil cata­lo­gar els habi­tants un a un i, encara menys, con­tro­lar-los, i allò que no havia pas­sat en cent anys passa en un mes i s'aple­guen fets impen­sa­bles de cop i volta i el nom de la ciu­tat surt a la premsa jus­ta­ment per allò que ningú no vol­dria. Al meu poble aquest drama –ja ho he insi­nuat altres vega­des– el patim sovint. I també ens revol­tem, però hi hem hagut de posar pell morta. Espe­rem que a Olot, amb el nou any, hi hagi sort i la crònica negra deixi de sovin­te­jar. Men­tres­tant, ens soli­da­rit­zem amb tanta gent bona que hi abunda i que és la que compta.