Autonomies de pi i nacions de roure

Ara estem en un con­text de crisi econòmica i ens esgar­ri­fem per qual­se­vol cosa que tin­gui aires de des­pesa supèrflua, sobre­tot si és a casa dels altres. Per això, el PSOE i el PP s'esve­ren d'allò més quan miren cap a les auto­no­mies perquè és evi­dent que el model d'orga­nit­zació ter­ri­to­rial que s'ha apli­cat a l'Estat espa­nyol ha gene­rat una densa i com­pli­cada estruc­tura ins­ti­tu­ci­o­nal (és a dir, admi­nis­tra­ci­ons i cam­bres de repre­sen­tació diver­ses i sovint super­po­sa­des) i, per tant, un alt volum de des­pesa. Però arri­bada l'hora d'aques­tes refle­xi­ons convé no obli­dar qui van ser els pro­mo­tors del cafè per a tots quan només Cata­lu­nya i el País Basc havien recla­mat un auto­go­vern jus­ti­fi­cat pels pre­ce­dents històrics remots i recents, i qui van ser els que van pre­fe­rir car­re­gar totes les regi­ons espa­nyo­les amb el mateix pes ins­ti­tu­ci­o­nal que les dues històriques naci­ons. I tam­poc convé obli­dar que van ser els matei­xos qui, cons­ci­ents que el que esta­ven fent era teme­rari per a les arques públi­ques, van impo­sar un sis­tema de finançament autonòmic en el qual la com­pen­sació de les hisen­des més pobres a càrrec de les més riques era un fac­tor essen­cial de sos­te­ni­ment. El sis­tema –clara­ment injust– era, a més a més, per­vers: a les auto­no­mies més pode­ro­ses se'ls llas­tava la seva capa­ci­tat de desen­vo­lu­pa­ment i a les més neces­si­ta­des de soli­da­ri­tat se'ls per­me­tia esti­rar més el braç que la màniga sense límit de temps ni cap exigència de superació. I a més a més, la bonança de l'eco­no­mia per­me­tia riure's de les quei­xes de Cata­lu­nya i eti­que­tar-les de vic­ti­mis­tes i d'inso­lidàries men­tre es llo­ava el fic­tici progrés econòmic i ins­ti­tu­ci­o­nal de l'Estat de les auto­no­mies. Ara que les vaques són fla­ques, ara que es veu que el model tenia els peus de fang i que al fons de com­pen­sació autonòmic no hi ha gaire res més que tera­nyi­nes, ara tenen pressa per pas­sar el ribot sense dis­tin­gir les auto­no­mies que són de fusta de pi i les que són de fusta de roure. I, per des­comp­tat, sense reconèixer la seva res­pon­sa­bi­li­tat en aquest fracàs. Ans al con­trari: encara ens ame­na­cen i ens renyen. No hi ha cap dubte que ens han pres pel que no som i ja va essent hora que els en fem ado­nar.