Diners de tort fan veritat

Ber­nat, menja! És el meu clàssic per excel·lència. M'hi enfronto cada ves­pre amb la cullera a la mà, i en estat d'alarma per inten­tar des­ar­mar la vaga de mor­ros amb què el meu fill rep la sopa. La seva ger­mana bes­sona és més de l'espill, segueix el lli­bre de les dones. A casa, ja ho veieu, ens apas­si­ona el pas­sat. És la manera d'acon­se­guir el futur. Així doncs, ens nodrim de la Ber­nat Metge, dels Amics dels Clàssics que pro­mo­uen Bar­cino i la Fun­dació Caru­lla, i d'alguna joia de Qua­derns Crema.

Una època esplen­do­rosa, i no només la que mar­quen les qua­tre grans cròniques: la del rei Jaume I, les de Des­clot, Mun­ta­ner i Pere el Ceri­moniós. Uns temps en què al tom­bant del segle XV l'escrip­tor mallorquí Anselm Tur­meda era capaç d'escriure en català i en àrab. Desen­ga­nyat de la soci­e­tat occi­den­tal, tot i ser frare fran­ciscà es va con­ver­tir a l'islam i se'n va anar a viure a Tunísia.

Vés a saber si la seva apor­tació, encara que llu­nyana, és també en la revolta que ha escla­tat en aquell país. A Tunis va escriure el Lli­bre dels bons amo­nes­ta­ments, on hi ha l'elogi dels diners, popu­la­rit­zat per Rai­mon. I la manca de diners, les desi­gual­tats, la cor­rupció del poder, han fet escla­tar una revolta que s'escampa per sim­pa­tia arreu.

Els diners fan bre­gues i remors, fan l'home infer­nal, o el tor­nen sant celes­tial, segons que els usa, diu Tur­meda. Una mica el que els passa als per­so­nat­ges d'un altre clàssic con­tem­po­rani: el Harold Pin­ter de Cele­bració que diri­geix Lluís Pas­qual. El cam­brer que ser­veix les adi­ne­ra­des pare­lles en un res­tau­rant de luxe explica que el seu avi el va intro­duir en el mis­teri de la vida, i ell encara no ha tro­bat la porta de sor­tida. Apel·lant als mis­te­ris dels diners, i bus­cant l'acord, el govern català pre­sen­tarà demà a Madrid el seu pla de via­bi­li­tat.

Acords i des­a­cords entre Cata­lu­nya i Espa­nya, amb diners pel mig. Com ha escrit l'his­to­ri­a­dor José Enri­que Ruiz Domènec, “la porta oberta entre Cata­lu­nya i Espa­nya es pot tan­car amb un cop ines­pe­rat”. Pot­ser serà la sor­tida.