Líbia i l'efecte dòmino

Fa tal­ment l'efecte que tots els esde­ve­ni­ments que s'estan escam­pant com una reacció en cadena en forma de revol­tes als països musul­mans del nord d'Àfrica ens han aga­fat total­ment des­pre­vin­guts. Ben bé allò que es diu amb els pixats al ven­tre. I no serà que no s'hagués refle­xi­o­nat sobre el tema. Pri­mer a través de l'Ins­ti­tut Català de la Medi­terrània i després amb un petit canvi de nom que suprimí la paraula català, a fi d'obte­nir un més gran i pre­fe­rent suport de l'admi­nis­tració esta­tal. A con­ti­nu­ació, amb la Decla­ració de Bar­ce­lona o els acords i les reso­lu­ci­ons de les cime­res de la Unió Euro­pea. I, final­ment, amb la solemne cre­ació de la Unió de la Medi­terrània amb seu al Palau de Pedral­bes de Bar­ce­lona, on encara one­gen les ban­de­res de tots els països ribe­rencs. En el fons, però, Sarkozy no va sen­tir mai cap entu­si­asme per la ini­ci­a­tiva i, com a copre­si­dent de l'orga­nisme, el va dei­xar caure en la ino­perància. L'altre pre­si­dent recor­da­rem que era Hosni Mubàrak. De manera que tam­poc per l'altra banda es podia espe­rar un gran impuls. I per a aca­bar-ho d'ado­bar, el pre­si­dent Zapa­tero es va treure del bar­ret de copa aque­lla ocurrència de l'Aliança de les Civi­lit­za­ci­ons amb la intenció de des­vir­tuar la pro­fe­cia de con­flicte de Samuel Hun­ting­ton. Natu­ral­ment, a base només de bones inten­ci­ons es fa la mala lite­ra­tura i tota aque­lla ges­ti­cu­lació gran­di­loqüent no va pas­sar d'una tro­bada amb el pri­mer minis­tre de Tur­quia, Erdo­gan.

Així, doncs, tota aque­lla retòrica dels ins­ti­tuts com l'Elcano o les fun­da­ci­ons com la FAES, igual que la del mateix govern cen­tral, no van ser­vir per for­mu­lar unes pre­vi­si­ons cor­rec­tes, anti­ci­par els perills o diver­si­fi­car un risc massa con­cen­trat en un pocs països ines­ta­bles. I, vet-ho aquí, ara ens tro­bem asse­guts damunt d'un pol­vorí i sense capa­ci­tat de reacció. Havíem posat una exces­siva quan­ti­tat d'ous en el mateix cis­tell i en comen­cem a patir les con­seqüències. En el cas de Tunísia, podríem dir amb inconsciència aque­lla frase impru­dent de L. Calvo Sotelo: “Cons­tato que no me afecta”. Però quan les tur­bulències arri­ben a Egipte, amb 85 mili­ons d'habi­tants, un exer­cit poderós, una mica de petroli, força gas i, sobre­tot, el canal de Suez, de vital importància per al pas de petro­li­ers i de mer­ca­de­ries dels països asiàtics, ja podem dir allò de: “Hous­ton, tenim un pro­blema”. O, més ben dit, ara que Líbia s'ha incor­po­rat a la foguera, ja en tenim dos. Perquè resulta que l'ENI ita­li­ana i la Rep­sol espa­nyola són els prin­ci­pals pro­duc­tors de petroli del país. D'entrada, Rep­sol ja ha tan­cat el jaci­ment d'Al-Sha­rara del qual li per­to­quen 35.000 bar­rils/dia sobre un total de 250.000. Curi­o­sa­ment, aquesta zona d'extracció està situ­ada a prop de Ben­gasi, en ter­ri­tori con­tro­lat pels rebels. La pro­ducció total de Líbia és d'1,6 mili­ons de bar­rils/dia i Espa­nya és el cinquè des­ti­na­tari de les expor­ta­ci­ons.

En rea­li­tat, però, el prin­ci­pal pro­blema no és el quan­ti­ta­tiu, sinó el que deriva de la gran qua­li­tat del petroli libi, un cru amb molt poc sofre, dolç i lleu­ger que crema de manera molt més neta que la majo­ria dels altres. Par­lem de només un 1,4% del total mun­dial, però molt difícil de subs­ti­tuir, perquè els grans expor­ta­dors no poden ofe­rir les matei­xes carac­terísti­ques. Hi ha, per tant, el perill que els preus que ja s'han dis­pa­rat seguei­xin en ascensió fins a nivells tan ele­vats com els del 2008. I posem un ciri a santa Rita per dema­nar que no es des­con­troli Algèria. En tot cas, el que ja és segur que s'ha aca­bat és el mètode Gad­dafi de fer nego­cis. Íntim amic de Ber­lus­coni, aquest ter­ro­rista res­pon­sa­ble de l'atemp­tat de Locker­bie, és un gran acci­o­nista de l'Uni­cre­dit i el Juven­tus de fut­bol. Ho va ser també de la Fiat i té d'asses­sor el vice­pre­si­dent de la Pire­lli, que ja ha anun­ciat que dimi­teix, i d'inter­me­di­ari en ope­ra­ci­ons amb JP Mor­gan Chase Tony Blair. Uti­litza també els ser­veis del fons Carlyle, del seu rival Colony Capi­tal i del ban­quer Jacob Rothsc­hild. A part, és clar, dels seus idil·lis amb Hugo Chávez, Putin i J.M. Aznar, a qui va rega­lar un cavall àrab de pura sang. Poderós cava­ller és el diner, i si no, que ho pre­gun­tin al PSA de l'anda­lu­sista Rojas Mar­cos o al PSP de Tierno Galván, que van ser finançats des de Trípoli.

Em temo que ja no hi serem a temps, perquè les coses evo­lu­ci­o­na­ran a pit­jor molt ràpida­ment, però seria urgent rede­fi­nir la política energètica. No pot ser que un minis­tre d'Indústria català auto­ritzés la dis­tri­bució de gas algerià als par­ti­cu­lars. Com no és nor­mal que es deixi que una empresa con­ces­sionària tin­gui, i a més a més, perdi, un litigi de 1.400 mili­ons d'euros amb la Sona­trach i que, a sobre, ara se'ns vul­gui reper­cu­tir aquest error als con­su­mi­dors. Serà que ja ens van fer pagar els 111 mili­ons d'euros que va cos­tar el fracàs de l'OPA sobre Endesa? Que els nego­cis espe­cu­la­tius no es poden fer a costa dels diners de les tari­fes i que les equi­vo­ca­ci­ons les han de pagar els acci­o­nis­tes i els ges­tors i no els usu­a­ris inde­fen­sos. O que no sem­bla pas encer­tat que s'hagi permès la venda de la part de CEPSA al gaso­ducte d'Algèria a Abu Dhabi. I tan­tes coses més que ja ani­rem veient.