Com fitxes de dòmino

Un empre­sari truca al seu proveïdor i li comu­nica que no podrà aten­dre el paga­ment de les seves fac­tu­res. Els comp­tes de la fàbrica o del comerç són posi­tius, però no té liqui­di­tat, o sigui, diner líquid dis­po­ni­ble. Espera resol­dre aviat aquest pro­blema, li diu, tot i dema­nant-li com­prensió. El proveïdor, al seu torn, deixa de pagar les empre­ses que li donen ser­vei, perquè comp­tava amb aquells ingres­sos per fer-ho. Les empre­ses de ser­veis tenen difi­cul­tats per pagar la nòmina al per­so­nal i dema­nen al banc o caixa amb què tre­ba­llen, que els faci­liti un crèdit tem­po­ral per unes set­ma­nes, fins que la situ­ació es regu­la­ritzi. Men­tres­tant, comu­ni­quen al per­so­nal que han tin­gut una incidència en els cobra­ments pre­vis­tos i que tri­ga­ran uns dies a pagar els sala­ris.

La caixa o banc, que rep dot­ze­nes de peti­ci­ons d'aquell estil, es veu obli­gada a aug­men­tar les seves pro­vi­si­ons per cobrir uns crèdits que entren en el con­cepte de moro­sos, segons les cir­cu­lars del Banc d'Espa­nya. El direc­tor de l'agència o sucur­sal res­pon a la petició de crèdit o de des­co­bert del seu cli­ent dient que no té pos­si­bi­li­tats d'aug­men­tar el crèdit con­ce­dit per l'ofi­cina, men­tre tre­mola en pen­sar amb la tru­cada del seu supe­rior, al qual no donarà bones notícies.

La situ­ació actual és com la d'una bola de neu que es va fent grossa a mesura que rodola mun­ta­nya avall, o com les fit­xes d'un dòmino que, en caure, fan tom­bar la fitxa veïna i aquesta, una altra, en ràpida suc­cessió. La res­tricció cre­ditícia és una de la con­seqüències més nefas­tes d'aquesta crisi econòmica, durant la qual també hem vist una filera de fit­xes de dòmino que es tom­ba­ven. Pri­mer la crisi immo­biliària, per un excés d'oferta, després la crisi finan­cera i una exces­siva dependència exte­rior en el finançament per part de bancs i cai­xes, la baixa en el con­sum per part de par­ti­cu­lars i empre­ses, la res­tricció cre­ditícia pro­vo­cada per la falta de liqui­di­tat de bancs i cai­xes. Al final, és un gos que es mos­sega la cua. S'ha de tren­car aquest cer­cle viciós si volem res­ta­blir la nor­ma­li­tat. No hi ha res pit­jor per a una eco­no­mia que un sis­tema finan­cer sense capa­ci­tat per finançar el cir­cu­lant de les empre­ses. Aques­tes pot­ser no van mala­ment, però hi ani­ran si no poden ven­dre els seus pro­duc­tes, donant les faci­li­tats de paga­ment habi­tu­als al seus cli­ents.

I la situ­ació s'agreuja quan és l'admi­nis­tració pública la que no pot com­plir amb els seus com­pro­mi­sos de paga­ment. A vega­des no és que no ho pugui fer, sinó que es posa en evidència la poca eficiència dels cir­cuits admi­nis­tra­tius. Tenir un fun­ci­o­na­riat efi­ci­ent és fona­men­tal per a una eco­no­mia. I efi­ci­ent vol dir pro­ce­di­ments burocràtics àgils, mínims, però con­tro­lats.

A vega­des és neces­sari donar un pas enrere per part de tots els col·lec­tius i agents soci­als. És dolorós, però no podrem estal­viar el dolor, donem el pas o no. Per part dels gover­nants, només hi ha una manera de com­pen­sar-lo: intro­duir una mica d'èpica en el seu dis­curs, que creï il·lusi­ons en el futur. Per això cal rein­tro­duir valors a la soci­e­tat.