Rubalcaba i Chacón o Chacaba i Rubalcón

A la política espa­nyola hi ha apa­re­gut ara una par­tida nova: la que han de jugar els can­di­dats a suc­ceir Rodríguez Zapa­tero al cap­da­vant de la can­di­da­tura soci­a­lista en les elec­ci­ons del 2012. Ara com ara, sem­bla que dis­po­sen de prou trum­fos a la mà l'actual vice­pre­si­dent Alfredo Pérez Rubal­caba i la minis­tra de Defensa, Carme Chacón. És indub­ta­ble que si tots dos arri­ben a enfron­tar-se en unes primàries, les dife­rents famílies del PSOE viu­ran un cert esquei­xa­ment perquè tant un can­di­dat com l'altra han nave­gat amb prou habi­li­tat tant en les aigües feli­pis­tes com en les zapa­te­ris­tes, si bé Rubal­calba té un parell de como­dins més a favor seu: la com­pli­ci­tat amb el guer­risme i la pro­xi­mi­tat a l'apa­rell del par­tit.

A la vista del camp de bata­lla, el par­tit de la minis­tra aspi­rant, el PSC, ja ha fet saber al PSOE que el millor que pot pas­sar és que no hi hagi primàries o que, si n'hi ha, els dos can­di­dats aca­bin for­mant un tàndem. Els diri­gents de Fer­raz s'hau­rien d'ado­nar que aquesta pro­posta és una opció elec­to­ral con­sis­tent i nota­ble­ment cohe­si­o­na­dora des del punt de vista intern, que és el que més neces­si­tarà el PSOE després de l'espessa boira de malas­tru­gança i pes­si­misme en la qual Zapa­tero ha anant sumint pro­gres­si­va­ment el seu par­tit i el país sen­cer. Que aquest tàndem sigui bo per a Cata­lu­nya és ben bé una altra cosa: Rubal­caba no ha tin­gut mai cap interès a com­pren­dre res de les naci­ons que el seu Estat conté ni Chacón ha sen­tit tam­poc mai cap afecte pels sec­tors més “naci­o­na­lis­tes” del PSC ni, per des­comp­tat, pels que defen­sen cotes més altes d'auto­go­vern. I si algú hagués d'obte­nir un bene­fici polític, aquests serien pro­ba­ble­ment els empa­ren­tats amb la pode­rosa família soci­a­lista del Baix Llo­bre­gat. Per tant, si el PSC es con­forma a con­ti­nuar sent una sim­ple fede­ració del PSOE, no cal que faci res més que donar con­sells de bon ull com aquest que ha fet arri­bar als soci­a­lis­tes espa­nyols. En canvi, si vol demos­trar que té ganes de gua­rir-se de l'estra­bisme que el duu per camins bifur­cats on cada vegada tran­si­ten menys els cata­lans, haurà d'apos­tar més per si mateix i per Cata­lu­nya i menys pels seus col·legues.