“Sense esforç no es fa res”

“I tots vosal­tres...”. Pujol passa revista al seu vol­tant. Tretze joves, d'entre 18 i 26 anys, se'l miren amb els ulls esba­ta­nats. Som a l'entrada del seu des­patx. Pri­mer, no té gaire clar què fem allí. M'avanço: “Sóc la Mercè Mira­lles, de Presència”. Ja s'ha situat. Ara li toca al lec­tor, situar-se. Tot ple­gat es va ges­tar abans de les elec­ci­ons cata­la­nes. A la revista Presència es van publi­car diver­sos arti­cles espe­ci­als, un dels quals es va dedi­car als joves que havien fet 18 anys i que per pri­mer cop podien votar: Ja voten. Vuit nois i noies. La majo­ria són a pri­mer de car­rera. Al desem­bre, vam rebre una tru­cada: “En Jordi Pujol vol par­lar amb tu”. “Qui?”. I al febrer va ser la tro­bada. Diu: “Com els veu, els nois?”. “Tenen por del futur”, con­testo. “És nor­mal, són molt joves”. I explica que ell sem­pre està a punt per a qui li ho sol·licita, però que hi ha qui, d'entrada, ja el té gua­nyat: els que han fet alguna cosa pel país; els grans , i els joves. “Com ho veu­ria, senyora Mira­lles, reu­nir els nois aquí, al des­patx?, i que en vin­guin més, i de més grans”. Els joves, en rebre la notícia, s'ho van pren­dre com un gran esde­ve­ni­ment. De fet, un dels aspec­tes sor­pre­nents del repor­tatge és que Pujol és el polític que més conei­xen, i del que tenen més bona opinió. A algun li recorda l'avi... Tots, inde­pen­dent­ment de la seva opció política, volien ser-hi. I hi van ser, ells i uns quants més, el 25 de maig.

25 de maig. Jordi Pujol ens mira, i ens envia a bus­car cadi­res. Es forma una rot­llana. I, ja asse­gut, engega un “som-hi!, vinga, plan­te­gem un tema...”. “Mireu, hau­reu de tre­ba­llar, no ho tin­dreu fàcil quan us incor­po­reu a la vida activa; d'aquí a qua­tre o cinc anys les coses pot­ser can­vi­a­ran i serà més fàcil, però...”. Se'ls va mirant, i ells l'obser­ven, expec­tants. Esquitxa el dis­curs amb bro­mes que els fan riure. Sobre la neces­si­tat d'apren­dre idi­o­mes: “El meu anglès l'entén tot­hom.”. Sobre les pos­si­bi­li­tats de les tec­no­lo­gies: “D'això, d'inter­net i you­tu­bes no en sé, només els joves sou capaços d'entrar-hi”.

Dis­tin­geix tres grups de per­so­nes: n'hi ha que a la vida ho tenen cru, que es per­den; n'hi ha que van fent, amb dig­ni­tat i mode­ra­da­ment feliços, cen­trats en la família i el tre­ball, i n'hi ha que tenen un horitzó més ampli, amb desit­jos pro­pis i per al país “La gent amb inqui­e­tud, se'n sor­tirà”. Cal gent pre­pa­rada, més que mai; sense esforç no es fa res, i ara menys.

El temps s'acaba, Pujol ha de mar­xar. “No em fa res tor­nar a que­dar, si voleu...”. Unànime­ment res­po­nen que sí. Quan Pujol ja ha mar­xat, es llan­cen sobre la secretària per con­cre­tar un dia. Pujol, tan lluny d'ells apa­rent­ment, ho ha tor­nat a fer: se'ls ha ficat a la but­xaca.