Un toc d'atenció
La situació que es va produir ahir al Parlament de Catalunya no té precedents i denota un deteriorament de la vida política i del moviment dels “indignats” preocupant. Fa massa temps que els polítics semblen aliens a les preocupacions dels ciutadans i ningú troba una resposta per sortir de l'actual crisi econòmica més enllà de l'obsessió per reduir el dèficit a costa del sacrifici dels que menys tenen i d'una joventut sense horitzó de futur.
És obvi que paralitzant les institucions no es va enlloc. Al contrari, la sensació de confusió i d'inestabilitat contribueix a agreujar la situació i ajorna la sortida de la crisi. El que va succeir es pot afrontar de dues maneres. Es pot optar per fer una desqualificació del moviment que s'inicià el 15-M amb el pretext que ha anat perdent força mobilitzadora a mesura que es radicalitzava impulsat per grups cada cop més antisistema. Tot seria, doncs, un problema d'eficàcia de les forces de seguretat per eradicar el nucli de la protesta i les seves variants més violentes. Però es pot optar també per condemnar els fets i alhora reconèixer que el d'ahir fou un toc d'atenció que fa temps que es podia preveure.
Si les institucions són la màxima expressió dels valors democràtics d'una societat, no es poden banalitzar presentant corruptes en les llistes electorals i pactant amb partits o dirigents xenòfobs. La vida política exigeix –i molts polítics així ho fan– el respecte a uns valors mínims que són els que donen sentit a l'estat de dret i democràtic. Però, des de fa uns anys, no sempre ha estat així, i la indignació ha donat pas al descrèdit institucional.
Les vicissituds seguides per l'Estatut i pel nou sistema de finançament han deixat un pòsit de desafecció i desconfiança i sota mínims la credibilitat del Tribunal Constitucional. Les polítiques adoptades per fer front a la crisi sense tocar els interessos dels poderosos han provocat nivells d'irritació fins ara desconeguts. La impunitat de què semblen gaudir les grans entitats financeres i determinats polítics acreixen la desconfiança envers la política. I l'autisme pels problemes dels ciutadans que sembla caracteritzar la classe política no fa més que alimentar aquesta desconfiança. La corrupció i gruixudes dosis de populisme –si no de xenofòbia– amaren progressivament el discurs polític. I els pactes postelectorals són la més pura representació del fet que el poder està per damunt dels valors i de l'ètica política; només cal veure el que va succeir en determinats ajuntaments dissabte passat.
Ras i curt, intentar impedir el normal funcionament de les institucions és una acció rebutjable que debilita la credibilitat en els valors democràtics que es pretenen salvaguardar. Però desprestigiar les institucions amb comportaments polítics allunyats dels valors democràtics més elementals posa en risc la seva pervivència i la del sistema democràtic. I fa temps que patim d'aquest mal i d'ací la clara tendència a la baixa de la participació en les darreres conteses electorals. Això no obstant, els aparells dels partits no semblen disposats a posar-hi remei, modificant, per exemple, la llei electoral –quan es farà una llei electoral a Catalunya?– que faci les eleccions més transparents i representatives. El fets d'ahir són un seriós toc d'atenció –inacceptable però toc d'atenció a la fi– del creixent divorci entre la classe política i una part de la ciutadania. Cap país es pot permetre el descrèdit institucional, perquè és l'expressió de la seva capacitat d'autogovern i del seu convenciment democràtic. Cal posar-hi remei urgentment amb polítiques i actituds exemplars, però no succeirà, perquè no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir.
