Tragèdia o comèdia?

Enceto aquesta cons­truc­tiva llauna, tot ente­nent Cata­lu­nya com a con­cepte de rela­tiva plas­ti­ci­tat. Si bé no esmen­taré l'espec­ta­cle d'ERC en el seu afany cabalístic i desig­na­ci­ons digi­tals (a dit) per repre­sen­tar-nos a l'altiplà, sap greu que a Joan Ridao no se'l tin­gui en la deguda con­si­de­ració. Ales­ho­res, miraré de revis­co­lar l'argu­ment, si l'actual Cata­lu­nya és una tragèdia o una comèdia. Dic l'actual, perquè una medi­tació històrica ens pres­su­po­sa­ria un pes de paper de què no dis­po­sem, per sen­tit comú. Apunto que ens cal seny per fer front a la tragèdia? O és la rauxa que ens empe­nya a donar suport a la comèdia? Fem una visió d'ambdós gene­res, sense cap garan­tia per res­posta.

La tragèdia inven­tada pel grecs o tra­go­dia, en ver­na­cu­lar, té a veure amb el so tre­molós que feia la cabra abans del sacri­fici; o sigui que és art basat en el sofri­ment dels humans, per ofe­rir plaer als espec­ta­dors, o als déus que mane­gen els fills del destí. La tragèdia és la dis­ci­plina que ha donat importància secu­lar al drama, com a forma didàctica d'ense­nyar què volen les divi­ni­tats, els senyors feu­dals, els amos o els mer­cats, i, a la vegada, ha ser­vit per defi­nir una cul­tura.

Diuen els his­to­ri­a­dors que tot començà fa 2.500 anys amb Èsquil i el drama Els set con­tra Tebes, que no s'ha de con­fon­dre amb Els set samu­rais de Kuro­sawa i menys amb Set anys al Tibet de Brad Pitt. Èsquil passà a la his­to­ria, no pas per dots dramàtiques, sinó per la con­tri­bució heroica en la bata­lla de Marató (no la de TV3). Des del reg­nat d'Eli­sa­bet I, amb la con­tri­bució de Shakes­pe­are, la tragèdia adquirí for­mat uni­ver­sal i con­tinuà essent mitjà pre­di­lecte per par­lar de valors i trans­cendència als alum­nes de qual­se­vol curs de secundària. De fet la tragèdia és la forma més usada per adoc­tri­nar. Rara­ment es dóna un Oscar a una comèdia. Tot i que l'anglo­sa­xona cul­tura de l'imperi pro­cura un equi­li­bri entre la pro­ducció dramàtica i còmica. Resul­tant que la còmica –en ser més difícil–, amb poc talent inver­tit, s'esta­ve­lla de manera con­ti­nu­ada. Recor­din la Jen­ni­fer Anis­ton, que apa­reix en totes les comèdies, per més mala­ment que ho faci. Per què?

Aristòtil va escriure dos assaigs: un sobre la tragèdia i un sobre la comèdia. El de la tragèdia sobre­viu i el de la comèdia s'ha per­dut en la nit dels temps. Aristòtil va afe­gir un con­cepte: catarsi, o sigui l'efecte d'una bona tragèdia en les per­so­nes. George Stei­ner sumà un pen­sa­ment que m'ha per­se­guit: un cop entesa la tragèdia de la Segona Guerra i la mort en aque­lla escala, on puc tro­bar la mora­li­tat per con­ti­nuar vivint? Els noru­ecs es fan la mateixa pre­gunta. Per què?

Cata­lu­nya ha vis­cut, fins al moll de l'os, una con­ti­nu­ada tragèdia, de la qual no en par­lem acu­ra­da­ment, per manca de mora­li­tat, pot­ser. Mirava de tro­bar una tragèdia cata­lana d'anto­lo­gia i m'he fixat en Terra baixa de Gui­merà, amb la sor­presa que aquest clàssic va ser estre­nat, no pas en català, sinó en cas­tellà, a Madrid, el 30 de novem­bre de1896 al Tea­tro Español per la com­pa­nyia Guer­rero-Men­doza i a par­tir de la tra­ducció de José de Eche­ga­ray. Les reticències de la crítica madri­le­nya cap a l'obra foren les matei­xes que jo tinc en docu­men­tar les pre­gun­tes: per què a Cata­lu­nya no hi ha una tra­dició còmica enal­tida i com a vacuna con­tra la tragèdia de ser un poble espo­liat pels qua­tre cos­tats? Per què Joan Capri ha mort? Per què els trin­cos reben un boca a boca tele­vi­sat? Per que en Bona­font, que acaba per clo­nar-se en Rigo­berto, va can­viar de canal, en cas­tellà? Res­pos­tes, un altre dia d'estiu amb mari­nada.