I si no vull?

“No pas­sarà res que tu no vul­guis que passi”, diu en Ber­nat del Trau a l'Èlia de Cal Pedró. I no passa res, o passa molt, depèn de com t'ho miris. És una escena clau del lli­bre Pri­ma­vera, estiu, etcètera, de l'arqui­tecta i escrip­tora (sí: escrip­tora, i de raça, tot i que ella insis­teix que una flor no fa estiu) Marta Rojals.

Seria fantàstic que no passés res que no volguéssim que passés. Però la vida avança sense full de ruta. D'una banda, hi ha les desgràcies de catàleg de pòlissa d'asse­gu­ran­ces, que arri­ben tard o d'hora. De l'altra, hi ha tot allò que ens passa mal­grat nosal­tres matei­xos, per culpa de les hor­mo­nes o de vés a saber què: ens depri­mim, ens ena­mo­rem, ens aga­fen unes ganes boges d'assas­si­nar algú, plo­rem (com l'Èlia i la Joana) amb les coses que fan riure i riem amb les coses que fan plo­rar... Per més que ens entes­tem a domi­nar-lo, el nos­tre cer­vell juga amb car­tes mar­ca­des. I passa el que no voldríem que passés, o el que no havíem pla­ne­jat. És la gràcia de tot ple­gat, pot­ser. Però costa d'assu­mir que no sem­pre seiem al volant de la pròpia existència. Que a vega­des ens toca fer de copi­lots, i ens hem de limi­tar a veure-les venir: el pedal del fre ens ha fugit del peu.

Fa més de dues dècades, amb un nòvio que encara con­servo, teníem una dis­cussió recur­rent: ell deia que el que importa no és tant el que et passa, sinó com reac­ci­o­nes quan et passa el que et passa. Jo defen­sava que hi ha impre­vis­tos que et superen i que tens dret a no saber com reac­ci­o­nar. Que tens dret a enfon­sar-te en la misèria, fins i tot. En el fons, però, devia estar con­vençuda que a mi no em pas­sa­ria mai res que jo no volgués, que ani­ria escri­vint la meva bio­gra­fia amb la traça de l'arqui­tecte que pro­jecta una casa. Ara els plànols, ara els fona­ments, ara les parets mes­tres, ara les rajo­les hidràuli­ques. Santa innocència dels vint anys aca­bats de fer.

Això sí: almenys tenim la sort que podem con­tro­lar moments con­crets. Si ets dins d'un cotxe amb el Ber­nat del Trau i no vols que et folli, ets lliure d'evi­tar-ho. I de pene­dir-te'n després. I de res­ca­ba­lar-te'n, o no, molts anys més tard.