Cals avis

Ja sé que no hau­ria d'escriure aquest arti­cle, perquè no tinc una opinió prou clara sobre el tema, i pot pas­sar que els qui em lle­gei­xin arri­bin a l'última línia sense saber com veig l'assumpte dels avis-can­gurs. Per enda­vant, mil dis­cul­pes! Pri­mer em faré unes pre­gun­tes per treure'n l'entre­llat. ¿Hi ha pares i mares que abu­sen dels avis i àvies i els car­re­guen física­ment i econòmica fent-los anar a bus­car cada dia els néts a escola i fent-los donar el dinar i el sopar? Sí que n'hi ha. ¿Hi ha vega­des que el favor de cui­dar els néts s'acaba con­ver­tint en un sacri­fici, un dogal que els asfi­xia? Sí que passa. ¿Tenen dret els avis, després d'haver tre­ba­llat tota la vida, de des­can­sar i pas­sar-s'ho bé i no tenir obli­ga­ci­ons? Sí, hi tenen tot el dret. ¿És veri­tat que hi ha qui diu allò de “qui els faci que els tin­gui”? Sí, hi ha gent que ho diu.

Fins aquí les pre­gun­tes. Ara el que jo sé –que no és gaire. Sé que els avis i cals avis és per als néts, simbòlica­ment, un lloc on se sen­ten molt segurs, molt ate­sos, escol­tats, esti­mats i con­sen­tits, cosa que els ajuda a fer-se grans i a ser feliços. Sé que m'agra­dava més la soci­e­tat d'abans, on a les famílies tot era res­pon­sa­bi­li­tat de tot­hom, tot­hom s'arre­man­gava per tirar enda­vant la casa o el negoci fami­liar i per tenir cura dels nens, els vells, els malalts. Era el tots enfront del jo; era el que cal fer enfront del que vull i tinc dret a fer. Sé que men­tre el pro­blema dels hora­ris de la mai­nada sigui exclu­si­va­ment dels pares i les esco­les, i no de la soci­e­tat en gene­ral, no ani­rem gens bé. Sé, final­ment, par­lant de casa meva, que la relació que tenen els meus fills amb els seus avis, que els han cui­dat sem­pre i els han dedi­cat mol­tes hores i molta atenció, és d'un amor, una con­fiança i un res­pecte que no es paguen amb diners.