Opinió

L'euro, qüestionat

El que passa és que, per una vegada, l'ocurrència d'Europa de crear una moneda única descontrolada podria representar un catastròfic perill global

La com­ple­xi­tat de la crisi econòmica i dels pro­ble­mes específics de l'euro­zona és tan gran que ha trans­for­mat el voca­bu­lari i el llen­guatge dels polítics. Alguns eco­no­mis­tes tam­poc no han estat capaços de tras­lla­dar a l'opinió pública unes parau­les prou intel·ligi­bles per des­criure la mag­ni­tud del des­as­tre i detec­tar-ne les cau­ses. És per això que els comen­ta­ris­tes més sol­vents han optat per la uti­lit­zació d'imat­ges sen­zi­lles o de com­pa­ran­ces que ens aju­din a tots a enten­dre allò que està pas­sant exac­ta­ment i qui­nes són les esca­patòries pos­si­bles. Per exem­ple, sobre les polítiques que ini­ci­al­ment van apli­car els governs par­ti­da­ris del “qui dia passa, any empeny”, ha fet for­tuna el paral·lelisme amb els que van pel car­rer cla­vant pun­ta­des de peu a llau­nes bui­des i seguint-les després en el zig-zag dels seus rebots deso­ri­en­tats i fruit de l'atzar més absurd tot fin­gint, que això és política. Es diu també que l'estiu xafogós es con­ver­tirà en una tar­dor tur­bu­lenta i, després, en un hivern que farà mal a l'eco­no­mia real. També s'ha il·lus­trat la situ­ació amb l'expressió que estem al caire de l'abisme a fi de dra­ma­tit­zar la gra­ve­tat del pro­blema. Hi ha, però, per­so­nat­ges com ara Emma Mar­ce­ga­glia, la pre­si­denta de la patro­nal ita­li­ana, que diuen que ja hem cai­gut pel penya-segat tot i que Itàlia té qua­tre vega­des més de ciu­ta­dans amb més de100.000 $ i tres mili­ons de famílies entre els qui acu­mu­len un 1% de la riquesa glo­bal. En canvi, Grècia i Espa­nya són els països on més riquesa està en mans de més poca gent pri­vi­le­gi­ada.

altres opi­na­dors s'aga­fen a la defi­nició dels països que no volen ser trans­for­mats ni en un sen­tit ni en el con­trari. Només recla­men de ser sar­gits i apedaçats. O bé a les decla­ra­ci­ons del mul­ti­mi­li­o­nari War­ren Buf­fet, que es queixa de la gran injustícia que sig­ni­fica que la seva secretària pagui més impos­tos que no pas ell i que una colla de finan­cers i empre­sa­ris palan­que­jats pels governs viat­gin en avi­ons pri­vats o els dei­xin als seus des­cen­dents en pri­mer grau perquè se'n vagin d'excursió trans­con­ti­nen­tal amb els ami­guets i ami­gue­tes. Cosa de la qual aquí, entre nosal­tres, tenim algun exem­ple i no a càrrec pre­ci­sa­ment d'una soci­e­tat abso­lu­ta­ment pri­vada, que ètica­ment i estètica­ment tam­poc no hau­ria de fer-ho, però que, legal­ment, amb els seus calés i no amb els nos­tres, deri­vats de les tari­fes, poden fer allò que els roti. De totes mane­res, el que és sig­ni­fi­ca­tiu és que gra­du­al­ment tot­hom deixa de par­lar de la crisi i fa referència a l'ave­nir de l'euro. Ara fa molts anys, vaig orga­nit­zar, com a direc­tor de la Fira de Bar­ce­lona, un sec­tor de trac­ta­ment de superfícies i encara recordo els dife­rents mètodes: l'orgànic de reco­bri­ment i pin­tu­res i el de la gal­va­notècnia. Doncs bé, ara ja es parla de l'euro tefló, pro­te­git fins ara pels reco­bri­ments orgànics, però afec­tat per la pos­si­ble fallida de Grècia i, sobre­tot, per l'even­tual rup­tura i des­in­te­gració de l'euro­zona. Una altra imatge que s'ha fet ser­vir per expli­car el que passa és la del port de refugi que és la des­ti­nació dels que s'apun­ten a l'estam­pida del pànic. De fet, el perill més immi­nent és el de repe­tir l'experiència dels EUA, que el 1937 van recaure en una recessió, després de la Gran Depressió i de tres anys de recu­pe­ració.

La gran nove­tat d'aquesta set­mana és que els experts ja no par­len de tram­pe­jar el tem­po­ral, sinó de les pos­si­bles sor­ti­des d'alguns països de l'euro. I, en aquest punt, també s'ha emprat una imatge ente­ne­dora. És la següent: la UE pot apun­ta­lar l'euro o dei­xar que es des­in­te­gri, però el cost de cada alter­na­tiva és tan alt que repre­senta haver de triar entre cre­mar-se a la pae­lla o fugir cap al foc. I natu­ral­ment, fugir de les fla­mes per caure a les bra­ses. El que passa és que, per una vegada, l'ocurrència d'Europa de crear una moneda única des­con­tro­lada podria repre­sen­tar un catastròfic perill glo­bal. Així, doncs, final­ment, s'ha tren­cat el tabú de par­lar no sola­ment de la pos­si­ble expulsió de Grècia o de la reti­rada d'Ale­ma­nya. Ara, totes les espe­cu­la­ci­ons giren al vol­tant de com es pot aban­do­nar un club que no té clàusula de sor­tida o ser-ne expul­sat.

Tal com era pre­vi­si­ble, Nou­riel Rou­bini, que més que un alar­mista és un opti­mista ben infor­mat, és a dir, un pes­si­mista, ja s'ha pro­nun­ciat a favor de la fallida de Grècia i de la seva recon­ducció a un dracma deva­luat. El tema, però, és més com­pli­cat per falta de nor­mes. Vol dir que els països que no poden man­te­nir l'euro han ser expul­sats també de la UE? A més a més, la major part del deute grec està en mans dels bancs ale­manys i fran­ce­sos. A part que els de França han com­prat bancs de Grècia. I, sobre­tot, que el con­tagi afec­tarà direc­ta­ment Espa­nya i Itàlia. Gideon Rach­man al F.T. expli­cava que als bit­llets de la moneda ame­ri­cana i als de cada país sem­pre hi ha una sim­bo­lo­gia pròpia, per exem­ple al dòlar l'efígie de Was­hing­ton, però que l'euro tenia un dis­seny ima­gi­nari indi­ca­tiu i reve­la­dor de la feblesa d'un invent poc arti­cu­lat que les res­pec­ti­ves pobla­ci­ons no sen­ten com a propi.

Els euro­escèptics es fan un tip de riure quan pen­sen en deci­si­ons que s'han de con­sen­suar entre 27 països, però segons com evo­lu­ci­o­nin les coses els que­darà glaçada la ria­lla. Pen­sin només en la pos­si­bi­li­tat que Ale­ma­nya digués: ja us ho fareu, jo torno al DM (marc ale­many). I tin­guin pre­sent el que ha escrit Char­les Dumas sobre Espa­nya com a pri­mer pro­blema després del talla­focs, tot dient que el seu cas és com el del Japó el 1995-96, només que agreu­jat per la impotència espa­nyola per sor­tir-se'n. Que Déu ens agafi con­fes­sats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.