Diputacions i Consells

Les dipu­ta­ci­ons van ser cre­a­des l'any 1835 per admi­nis­trar els interes­sos de la província. Fou una mesura asse­nyada quan l'admi­nis­tració de l'Estat encara era molt defi­citària i resul­tava difícil des del cen­tre arri­bar a la seva perifèria; durant molts anys exer­ci­ren eficaçment la seva tasca. Els con­sells comar­cals foren cre­ats el 1987 ate­nent a una extensa petició popu­lar de donar poder polític a les comar­ques front a les províncies: amb el pas dels anys s'aca­ba­ren con­ver­tint en ens burocràtics amb fun­ci­ons que ante­ri­or­ment foren de les dipu­ta­ci­ons i dels ajun­ta­ments. La rea­li­tat del 2011 és ben dife­rent i per això sor­gei­xen pro­pos­tes per raci­o­na­lit­zar l'admi­nis­tració i evi­tar dupli­car les des­pe­ses.

Del calaix de dipu­ta­ci­ons i con­sells comar­cals cobren qua­tre clas­ses de per­so­nes. Les que desen­vo­lu­pen una funció pública con­creta (car­re­te­res i camins; ser­veis soci­als, infància i ter­cera edat; suport als ajun­ta­ments, a l'esport, a l'escola primària; esco­les d'art i con­ser­va­to­ris...) que, en tot cas, con­ti­nu­a­rien exer­cint-les altres admi­nis­tra­ci­ons per ser necessàries. Els que rea­lit­zen tas­ques de suport als polítics (secretàries, caps de gabi­net, asses­sors, pro­to­col, imatge, premsa), que són per­fec­ta­ment eli­mi­na­bles per esde­ve­nir inútils. Els que cobren d'empre­ses exter­nes adju­di­catàries d'estu­dis i pro­jec­tes, tas­ques que podrien rea­lit­zar tècnics d'altres ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. I, final­ment, els polítics, amb assig­na­ci­ons pel càrrec, dedi­ca­ci­ons exclu­si­ves o par­ci­als, assistències a reu­ni­ons, repre­sen­tació a altres enti­tats, die­tes i com­pen­sa­ci­ons; tot ple­gat, un total sovint d'escàndol. És curiós cons­ta­tar que la majo­ria de per­so­nes que s'han llançat a defen­sar les dipu­ta­ci­ons són jus­ta­ment aquests polítics vin­cu­lats a les matei­xes de forma directa o indi­recta (és a dir, amb parents o amics col·locats a la burocràcia pro­vin­cial o comar­cal). Hi ha un cas emblemàtic d'un polític ebrenc que fa anys que viu dels sous pro­ce­dents de la Dipu­tació de Tar­ra­gona i ara defensa afer­ris­sa­da­ment la seva con­tinuïtat (con­tinuïtat del que ell cobra, ho ha entès tot­hom). Amb una admi­nis­tració cen­tral limi­tada, una admi­nis­tració autonòmica amb les deri­va­ci­ons perifèriques necessàries (vegue­ries) i uns ajun­ta­ments potents i ben dotats, man­co­mu­nant-se si cal, n'hi ha prou. Els polítics pro­fes­si­o­nals que no es posin ner­vi­o­sos, que ja tro­ba­ran un lloc o altre.