Orgull romàntic

És que vostè és un romàntic.” Hem cari­ca­tu­rit­zat l'expressió fins al punt que un novel·lista romàntic ens sona a llacs i prin­ce­ses i un polític romàntic ens sona direc­ta­ment a un irres­pon­sa­ble (o, com a mínim, un ingenu). Hem deci­dit aques­tes últi­mes dècades que l'art i la política han de ser raci­o­nals, útils, al gra. La qual cosa ens ha por­tat lògica­ment a l'arqui­tec­tura freda i sense trans­cendència que mar­carà la nos­tra època, al ves­sant més per­ju­di­cial del Nou­cen­tisme mal entès, als esti­ra­bots més gratuïts de tots els esti­ra­bots pla­ni­ans i, en defi­ni­tiva, a una grisa supre­ma­cia de la raó i el prag­ma­tisme per damunt d'altres històries del cor.

Si haguéssim dei­xat el nomenclàtor dels nos­tres car­rers i avin­gu­des al raci­o­na­lisme extrem d'Ilde­fons Cerdà, segu­ra­ment ens citaríem al car­rer A can­to­nada amb la 3a Avin­guda, o només tra­ves­saríem el Paral·lel o la Dia­go­nal, en direcció a la Meri­di­ana. Però en canvi d'això ens citem a Mallorca amb Pau Cla­ris, o a Gran Via de les Corts Cata­la­nes amb Roger de Llúria, i és així gràcies al tan risi­ble patri­o­tisme romàntic de per­so­nat­ges com Víctor Bala­guer. El mateix que fun­da­ria la Bibli­o­teca Museu encara exis­tent a Vila­nova i la Geltrú, de total i extremíssima reco­ma­nació de visita per a tot­hom. Un radi­cal de l'època, un home impa­ra­ble, la tra­jectòria del qual avui molta gent des­a­con­se­lla­ria imi­tar. Per libe­ral, sen­ti­men­tal o arrau­xada.

Ens equi­vo­quem con­tra­po­sant prag­ma­tisme amb emo­ci­o­na­li­tat. Si tot ple­gat ha de ser útil, pre­gun­tem-nos si ha estat útil o no el Liceu. O par­lem de la uti­li­tat del Palau de la Música en ter­mes musi­cals, soci­als i arqui­tectònics (lle­vat del mateix Josep Pla un dia que sens dubte no havia paït l'arròs). No estic par­lant de gus­tos, que això de par­lar de gus­tos molts ho con­si­de­ren per­dre el temps: estic par­lant d'uti­li­tat. Han estat útils o no, la Renai­xença i els Jocs Flo­rals? Seríem el mateix, sense els Cors de Clavé o sense Ver­da­guer, o Gui­merà? I ha estat útil o no ha estat útil, la Sagrada Família? I Santa Maria del Mar, posats a par­lar de màgia? Era o no era pragmàtic, man­te­nir la ins­ti­tució de la Gene­ra­li­tat a l'exili mal­grat que fos un tes­ti­mo­ni­atge força romàntic? Feia real­ment falta, aixe­car qua­tre colum­nes a Montjuïc? O que Puyol besés el braçalet després de fer un gol al Ber­nabéu? No eren uns sim­ples irres­pon­sa­bles, els qui home­nat­ja­ven Rafel de Casa­nova només dos dies abans del cop de Primo de Rivera? Man­te­nir les des­pe­ses en pro­moció d'una llen­gua i una cul­tura tan peti­tes, val la pena? Ser­veix d'alguna cosa, tot això? És eficaç? És efi­ci­ent? És prou pragmàtic?

El nos­tre deute pragmàtic amb el roman­ti­cisme és immens. Em sap greu per algu­nes ànimes en con­ge­lació, però la nos­tra arrel iden­titària tri­plica la nos­tra eficàcia col·lec­tiva. Sense tot això, sense una arrel romàntica (i no em sap greu pro­nun­ciar un terme avui massa repu­diat), no és que no seríem on som: és que tam­poc el que volem ser no tin­dria cap sen­tit. Com diu el meu amic Fran­cesc Cabana, els empre­sa­ris no poden ser només màqui­nes de fer diners per després tor­nar a casa i anar al gimnàs. Ni els empre­sa­ris ni els tre­ba­lla­dors ni els països poden ser només això: vivim en una època de rea­jus­ta­ments pres­su­pos­ta­ris, i per tant de posar seny, però no hem vin­gut al món a sobre­viure, a cobrir expe­di­ents o a qua­drar els comp­tes. Això seria tenir vocació de província admi­nis­tra­tiva (repu­bli­cana, fede­ral o autonòmica). És jus­ta­ment ara que, per prag­ma­tisme, ens fan falta més romàntics.