Cignes negres i corba Phillips

Quan Papan­dreu, el pri­mer minis­tre grec, va anun­ciar un referèndum sobre les con­di­ci­ons que la UE impo­sava com a con­tra­par­tida del res­cat de l'eco­no­mia del seu país, molts obser­va­dors es van pre­gun­tar si havia per­dut la xaveta. Els mer­cats es van tras­bal­sar en veure que el govern estava dis­po­sat a per­dre els ajuts pac­tats i van que­dar boca­ba­dats i des­con­cer­tats. Tan­ma­teix, allò que a pri­mera vista sem­blava un dis­ba­rat, no deixa de ser una aposta que política­ment té algun sen­tit. Els dos prin­ci­pals par­tits grecs són grans agències de col·locació a canvi de llocs de tre­ball a l'admi­nis­tració i, per tant, les retri­bu­ci­ons i les pla­ces de fun­ci­o­nari són into­ca­bles. Si, a més a més, cada dia hi ha mani­fes­ta­ci­ons de pro­testa i alda­rulls al car­rer, és lògic que el govern hagi d'optar entre una mort lenta o una d'imme­di­ata. Així, doncs, per a con­sum inte­rior, la decisió tenia una certa legi­ti­mi­tat en un país on a cada minis­teri s'hi han pre­sen­tat uns buròcra­tes euro­peus que pre­nen les deci­si­ons i que repre­sen­ten una ofensa a l'orgull naci­o­nal. Negar-se a accep­tar aquesta evidència seria un suïcidi polític.

En aques­tes cir­cumstàncies, rea­pa­rei­xen els temors de con­tagi a Itàlia i Espa­nya i s'albira una nova recessió men­tre els finan­cers fan de Don Tan­credo i asse­gu­ren que totes les desgràcies dels dar­rers qua­tre anys no eren sus­cep­ti­bles de pre­dicció. L'ana­lista John Aut­hers cita el lli­bre El cigne negre, de Nas­sim Nic­ho­las Taleb, que fa una ana­lo­gia entre els ban­quers que són incapaços de fer les pre­vi­si­ons més ele­men­tals i els euro­peus que es pen­sa­ven que tots els cig­nes eren blancs. Fins que van des­co­brir que a Austràlia n'hi ha de negres. Els finan­cers inep­tes i incom­pe­tents sem­pre jus­ti­fi­ca­ven l'error de les seves pre­dic­ci­ons amb alguna excusa de les que ara s'ano­me­nen cig­nes negres i ja no ser­vei­xen per jus­ti­fi­car l'error en relació amb uns fets per­fec­ta­ment pre­vi­si­bles. Els ges­tors i els models de risc ja no poden uti­lit­zar l'argu­ment que quan s'ensor­ren els bons vin­cu­lats al mer­cat hipo­te­cari que van seguir uti­lit­zant fins a la cai­guda dels preus immo­bi­li­a­ris, allò que els va des­pis­tar no va ser la cobdícia i/o la incom­petència, sinó un cigne negre. Al cap­da­vall, les deci­si­ons les pre­nen unes per­so­nes con­cre­tes. I la con­clusió és que els inver­sors han d'ana­lit­zar amb molta cura el que com­pren encara que apa­rent­ment sem­bli una bona opor­tu­ni­tat.

Tots aquests epi­so­dis de tensió i d'estira-i-arronsa amb Grècia han coin­ci­dit en el temps amb el relleu de Tric­het, subs­tituït per Mario Draghi, com a pre­si­dent del Banc Cen­tral Euro­peu. Ja se sap que, pre­cep­ti­va­ment, el BCE té l'obli­gació de vet­llar per l'esta­bi­li­tat de preus i llui­tar con­tra la inflació. És una con­dició impo­sada per Ale­ma­nya, que la té en la seva legis­lació i en la memòria de la República de Wei­mar, que va desem­bo­car en el règim nazi a causa prin­ci­pal­ment d'una des­co­mu­nal inflació galo­pant. Fran­ca­ment, no sé si l'elecció de Draghi ha estat la més encer­tada. Pri­mer, perquè tal com solia publi­car cada any el BOE en el decret d'orde­nació de la cam­pa­nya d'expor­tació de taron­ges: “Y se reserva para el mer­cado inte­rior la vari­e­dad rebuig.” Segur que els buròcra­tes de Madrid encara no saben què vol dir rebuig. En ter­mes de sig­ni­fi­cació de la paraula i també de reve­lació del tracte apli­cat als con­su­mi­dors locals. Doncs bé, Draghi sí que és de rebuig, perquè Sarkozy va vetar el can­di­dat ale­many Weber i, de rebot, va sor­tir ell, el Super Mario que havia fet grans pri­va­tit­za­ci­ons que a Itàlia van repre­sen­tar grans nego­cis per als bene­fi­ci­ats per les adju­di­ca­ci­ons. Draghi era el direc­tor de Gold­man Sachs quan des del seu des­patx s'asses­so­rava el govern de Grècia sobre com es fal­si­fica la comp­ta­bi­li­tat. A fi de des­mar­car-se del seu pre­de­ces­sor, el pri­mer que ha fet és rebai­xar d'un cuar­ti­llo el tipus d'interès. Caldrà veure si de cara als temps difícils que ens tocarà viure això són indi­cis d'una política d'estímul.

Als EUA, per exem­ple, Ben Ber­nanke, pre­si­dent de la Reserva Fede­ral, segueix pre­di­cant l'esta­bi­li­tat de preus. Però el seu col·lega de Chi­cago reclama més inflació i tipus d'interès de gai­rebé zero fins que l'atur no baixi per sota del 7,5% o la inflació superi el 3%. Tot aquest debat ha recor­dat a Scott Minerd que, a pri­mers dels sei­xanta, els eco­no­mis­tes cre­ien en la corba de Phi­llips, que bàsica­ment con­sis­teix a afir­mar que una inflació més alta pot reduir l'atur. Vol dir que si ara es res­sus­cita la corba, pot­ser és senyal que s'acosta el QE-3, és a dir, una dosi suple­mentària de faci­li­tats quan­ti­ta­ti­ves. Nogens­menys, això no sig­ni­fica que s'hagi aca­bat l'era de la política monetària no con­ven­ci­o­nal. Segons Phi­llips, als EUA, entre el 1861 i el 1957, els brots infla­ci­o­nis­tes van anar acom­pa­nyats d'aug­ments dels sala­ris nomi­nals. D'altra banda, l'efecte riquesa sem­pre fa pujar el con­sum, cosa que no passa amb aquesta bes­ti­esa d'igno­rants esti­mu­lats per les grans superfícies que dema­nen d'obrir el comerç els diu­men­ges. Que d'on no n'hi ha no en pot rajar ni en diu­menge ni en dilluns. Final­ment, cal adver­tir que l'esquema Phi­llips fun­ci­ona a curt ter­mini, però no pot ser la fórmula de llarga durada.