Opinió

Sense embuts

La partitocràcia, encara

El pro­blema no és que el senyor Mon­ti­lla hagi vol­gut ser sena­dor. Allò que de veri­tat molesta i fa mal és que ho hagi vol­gut ser esqui­vant l'opinió de la gent, evi­tant l'escru­tini de les urnes. I que aquesta volun­tat hagi tro­bat la com­pli­ci­tat de tot un par­tit i de gai­rebé tot un Par­la­ment. Hi ha cap espec­ta­cle més trist i des­con­cer­tant, en ter­mes democràtics, que veure com algú vota a favor d'allò que deplora, o que diu que deplora? Fran­ca­ment, em pen­sava que la cor­te­sia par­la­mentària era tota una altra cosa.

La senyora Iolanda Pineda també va tro­bar la com­prensió del Par­la­ment. Serà, doncs, sena­dora després que els ciu­ta­dans li hagin negat dues vega­des en un any els càrrecs que volia: pri­mer, el d'alcal­dessa de Salt; després, el de dipu­tada al Congrés. Allò que no li ha con­ce­dit la democràcia li ho ha aca­bat donant la par­ti­tocràcia. Un mal negoci, més per a tots que no pas per a ella. No conec la senyora Pineda. M'avi­sen que tindrà un gran futur, en la política. És pos­si­ble, no ho sé pas.

Mon­ti­lla i Pineda, el pas­sat i el futur units per un pre­sent tèrbol, gens engres­ca­dor. No em sorprèn l'actu­ació de l'expre­si­dent Mon­ti­lla: la decisió de ser mem­bre del Senat i la manera que ha triat per acon­se­guir-ho denota la seva talla. Decep el pas que ha fet la senyora Pineda, mem­bre des­ta­cada d'una gene­ració que hau­ria de rein­ven­tar el PSC i reno­var la política. Un objec­tiu ina­bas­ta­ble, si s'ignora la volun­tat dels ciu­ta­dans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.