Divisions infèrtils

Ima­gi­nem-nos que som d'Alaska o de Bue­nos Aires o de Ville­franche-sur-Mer i tenim l'opor­tu­ni­tat impa­ga­ble de conèixer el “cas català”, ja sigui gràcies a les imat­ges del Barça o a algun tele­notícies des­pis­tat. I que pre­nem consciència d'un fet naci­o­nal dife­ren­ciat i d'una vocació d'auto­go­vern ben pro­funda: tan pro­funda que deriva últi­ma­ment cap a la demanda de plena sobi­ra­nia. Com en altres comu­ni­tats naci­o­nals amb situ­a­ci­ons sem­blants, s'asso­ciarà aquesta recla­mació de sobi­ra­nia a un movi­ment polític més o menys orga­nit­zat, més o menys gene­ral, més o menys plu­ri­par­ti­dista: en tot cas, a un movi­ment clara­ment iden­ti­fi­ca­ble i dife­ren­ci­a­ble en el mapa geo­polític. Si a més a més sabem una mica d'història i d'ante­ce­dents, també sabrem que el naci­o­na­lisme català s'orga­nitza política­ment a prin­ci­pis del segle XX i que és avui quan ha deri­vat cap a la con­si­de­ració seri­osa d'un pas seces­si­o­nista. O sigui que vosal­tres, els naci­o­na­lisme català, ara us plan­te­geu la inde­pendència.

“No”, de ben segur pro­tes­ta­ran alguns. “No s'equi­vo­qui, nosal­tres no som naci­o­na­lis­tes: som inde­pen­den­tis­tes”. L'habi­tant d'Alaska o argentí o francès evi­dent­ment pre­gun­tarà sobre la diferència entre una cosa i l'altra, i de ben segur que les tro­ba­rem: per començar són parau­les dife­rents, fixi-s'hi, una comença per “i” i l'altra no. Però la res­posta no és de dic­ci­o­nari: el que cal deter­mi­nar és si hi ha una con­tra­po­sició de dos movi­ments dife­ren­ci­ats, ben dis­tin­gi­bles l'un de l'altre. La meva res­posta és que no, i per això no em con­venç l'argu­men­tació d'en Jordi Arma­dans (en aquest mateix diari, el 3 de desem­bre pas­sat) que pro­posa la meri­di­ana dis­tinció d'amb­dues idees polítiques.

Argu­menta Arma­dans que es pot ser inde­pen­den­tista sense ser naci­o­na­lista, i aquí no vull que se'm malen­ten­gui: crec que és res­pec­ta­ble sen­tir-se una flor sil­ves­tre sense sen­tir-se una flor. Però que sigui res­pec­ta­ble (i fins i tot pos­si­ble) no vol dir que sigui veri­tat, ni rigorós. Afirma ell que el naci­o­na­lisme posa la nació per damunt de tot, i això és el que faria pos­si­ble el mira­cle: si tens altres coses al cap (la justícia, el medi ambi­ent, etcètera) ja no cal que et con­si­de­ris naci­o­na­lista. Vet aquí on jo crec que falla la teo­ria: par­teix d'una base massa antiga. Perquè ser naci­o­na­lista avui no és incom­pa­ti­ble amb pre­o­cu­par-se ni pel medi ambi­ent, ni per la dig­ni­tat de la dona, ni per la necessària com­par­tició de la sobi­ra­nia amb altres enti­tats supra­na­ci­o­nals. Es pot ser naci­o­na­lista i, alhora, tota la resta. El que jo dic és el següent: en el nos­tre cas, l'inde­pen­den­tisme no per­tany a “la resta”. No és assi­mi­la­ble a la defensa dels drets humans o als drets de les foques o a la democràcia real o a la reforma del trac­tat de Lis­boa. No és assi­mi­la­ble a tot això perquè és una deri­vació del naci­o­na­lisme, n'és una vari­ant, o un fill, o un germà. Que agafa for­mes diver­ses, fins i tot poc iden­titàries, de poca militància lingüística, de poca ban­dera o de sim­ple prag­ma­tisme econòmic: però no és “una altra cosa”. No és aliè al movi­ment prin­ci­pal. Alguns en diuen cata­la­nisme, jo crec que en rigor és el naci­o­na­lisme català. El nos­tre tenor viu més inter­na­ci­o­nal, Josep Car­re­ras, ja s'hi ha iden­ti­fi­cat amb totes les lle­tres. Sí, el mateix que deia “Visca Cata­lu­nya lliure” pas­sant casu­al­ment per davant d'una càmera. Perquè en el fons tot és més sim­ple: un pot dedi­car la vida a matar el pare, i a dife­ren­ciar-se'n, però no pot des­truir el seu propi ADN. Ni té sen­tit pro­po­sar-s'ho.