Tió

Avui, per impe­ra­tiu de la com­plexa agenda nada­lenca de les famílies del país, la figura més sur­re­a­lista del folk­lore català, el tió, segu­ra­ment serà con­vi­dat –a gar­ro­ta­des– a tor­nar-hi. La depo­sició final del tronc de l'abundància pre­ce­dirà la far­ta­nera regla­mentària. Diuen que tot és traduïble, però, expli­car l'ope­ració del tió en qual­se­vol llen­gua estran­gera és feina àrdua. El pro­blema no és tant de lèxic o de gramàtica: és de xoc cul­tu­ral. Expli­car en llen­gua no cata­lana el que fem amb els nens i el tió genera en l'inter­lo­cu­tor una curi­o­si­tat antro­pològica, un viatge exòtic al sur­re­a­lisme que nia en les arrels iden­titàries d'aquest petit país situat al nord-est penin­su­lar. Poques vega­des el procés de tra­ducció ori­gina una bar­reja tan ine­fa­ble de per­ple­xi­tat, de reve­lació i d'inco­mo­di­tat. El tió cons­ti­tu­eix la nos­tra ori­gi­nal apor­tació al fabulós ima­gi­nari de les ànimes inno­cents, és a dir, al món de la fan­ta­sia infan­til. Les cer­te­ses que es poden per­me­tre els infants s'aca­ben con­ver­tint en fibla­des de nostàlgia en l'edat adulta. En un poema precís i deliciós –els bous– Tho­mas Hardy recorda com en el món rural dels seus avant­pas­sats tot­hom donava per fet que a la nit de Nadal, quan toca­ven les dotze, els bous d'arreu s'age­no­lla­ven. Aque­lles bèsties humils res­po­nien al mis­teri del moment amb un gest sor­pre­nent del qual ningú no dub­tava. Hardy va escriure el poema el 1915, veient ja com la civi­lit­zació de les màqui­nes havia explo­tat en la pri­mera car­nis­se­ria gene­ral, la de la pri­mera guerra mun­dial. Enmig d'aque­lla actu­a­li­tat incerta i cruel el poeta admet que no pot ser que els bous s'age­no­llin la nit de Nadal... però dona­ria el que fos perquè fos veri­tat. Com ens agra­da­ria, en dies com avui, poder creure en les coses que fem creure als nos­tres petits. L'àpat de Nadal, amb els seus aires de festa grossa i els seus eflu­vis exces­sius, vol dis­si­mu­lar que cada vegada se'ns fa més difícil cul­ti­var la sen­zi­llesa, pan­ses i figues i mel i mató, i cada vegada més com­pli­cat ima­gi­nar el Banc Cen­tral Euro­peu com un tió sense res­tre­nyi­ment. I amb tot, ara més que mai: Bon Nadal!