Opinió

Les classes i les nacions

L'esquerra no pot esdevenir ara la que vetlla per dinàmiques redistributives insostenibles, perquè això li faria ocupar el lloc dels conservadors

Enmig de la gran crisi de l'esquerra arreu del món es com­pleix un ani­ver­sari de les pro­tes­tes a la plaça Tah­rir, l'aixe­ca­ment popu­lar que ha pro­pi­ciat un canvi de règim a Egipte, encara amb resul­tats incerts pel que fa a l'apro­fun­di­ment o no en un règim de les lli­ber­tats capaç de satis­fer les expec­ta­ti­ves de les clas­ses soci­als opri­mi­des sota el règim de Mubàrak. Una nova ona lli­bertària sem­blava aixe­car-se, i ens mos­trava, almenys en la pri­mera embran­zida, que els desit­jos de par­ti­ci­pació i de lli­ber­tat política no són només una pecu­li­a­ri­tat cul­tu­ral d'euro­peus i nord-ame­ri­cans. Que totes aques­tes bones inten­ci­ons no aca­bin nau­fra­gant en un nou sis­tema auto­ri­tari d'arrel reli­gi­osa o mili­tar està encara per veure, cosa que des­perta el som­riure irònic de tots aquells que ens volen fer creure que hi ha un impe­di­ment natu­ral en cer­tes cul­tu­res a l'hora d'apro­par-les cap a for­mes libe­rals de vida en comú.

Pot­ser el que passa real­ment és que davant l'arri­bada d'unes dinàmiques més ober­tes a soci­e­tats tan­ca­des o tra­di­ci­o­nals hi ha, com a res­posta, un reple­ga­ment tra­di­ci­o­na­lista que es mira amb recel les for­mes de vida talla­des sota el patró occi­den­tal, els estils cos­mo­po­li­tes que no conei­xen fron­te­res a l'hora de cap­tar, per seducció, noves mane­res de ser i de com­por­tar-se entre clas­ses soci­als d'espec­tre mitjà, que aca­ben exhi­bint noves deman­des ciu­ta­da­nes. Les peti­ci­ons de lli­ber­tats són per­ce­bu­des, doncs, com a agres­si­ons cul­tu­rals que només fan que atiar un isla­misme polític iden­ti­tari que farà de mal con­for­tar si el que es pretén és tre­ba­llar per una política laica.

Tot això, però, va des­per­tar, entre nosal­tres, la cèlebre “indig­nació”, un movi­ment popu­lar mimètic del que s'exi­gia al nord d'Àfrica. Com ha dit algun ana­lista, tot recor­dava el maig del 68 però a l'inrevés. Si lla­vors els estu­di­ants pre­te­nien aixe­car un món dife­rent del dels pares, ara el que es pretén és que el món dels pares –amb les seves segu­re­tats, les seves pers­pec­ti­ves pre­vi­si­bles– es man­tin­gui idèntic per als fills. La crisi del 2008, en aquesta línia, ha fet replan­te­jar-se mol­tes anti­gues cer­ti­tuds: la gran estafa finan­cera, però, no ha pro­vo­cat un res­sor­gi­ment d'una esquerra amb res­pos­tes clares –més enllà d'un popu­lisme que no supera la ges­ti­cu­lació de les pla­ces– sinó una pujada, elec­to­ral­ment visi­ble, d'una dreta que ha sabut embo­li­car-se amb les diver­ses ban­de­res naci­o­nals allà on l'esquerra par­lava de clas­ses soci­als que eren ero­si­o­na­des.

Fran­cis Fukuyama, que va fer-se cèlebre arreu del món amb la seva tesi sobre la fi de la història, es des­pen­java aquest mes de gener pas­sat amb un arti­cle a la revista Foreign Affairs en què afir­mava ben clara­ment que la soli­desa de les nos­tres democràcies ha des­can­sat des dels orígens en unes clas­ses que actu­al­ment no n'estan sor­tint ben­pa­ra­des. Això, a més, se suma a un pro­grama d'esquer­res escar­ran­sit i sense pers­pec­ti­ves: “L'auto­ri­tat ideològica en temes econòmics ha cai­gut en mans de la dreta lli­bertària” [...]. L'absència d'una con­tra­nar­ra­tiva pro­gres­sista creïble no és sana, perquè la com­petència és bona per al debat intel·lec­tual tant com ho és per a l'acti­vi­tat econòmica”.

Per a la recons­trucció d'un dis­curs d'esquer­res que superi la ganyota indig­nada –abo­cada a la llarga al nihi­lisme polític– Fukuyama apunta algu­nes coses interes­sants. El pri­mer és ser cons­ci­ents del pro­blema: sense clas­ses mit­ja­nes no hi ha democràcia libe­ral sos­te­ni­ble a llarg ter­mini, i és aquesta la que pot veure's peri­llar enmig de la situ­ació pre­sent. La soci­al­de­mocràcia apos­tava per l'estat del benes­tar per pro­te­gir aquesta classe, però ara s'ha de redis­se­nyar tot el sec­tor públic, a més d'impul­sar tota mena de meca­nis­mes per posar fi al domini de l'eco­no­mia i dels grups d'interès sobre el con­junt de la política. Molts són els que s'han afa­nyat a recor­dar-nos que res tor­narà a ser com era per culpa d'aquesta crisi; i pot­ser podem citar allò que va dir Ken­neth Gal­braith: “La fi ha arri­bat, però encara no és a la vista”.

L'objec­tiu ja no hau­ria de ser la riquesa naci­o­nal total, doncs, sinó la for­mació i per­du­ra­bi­li­tat d'aques­tes clas­ses mit­ja­nes. I és aquí on entra el naci­o­na­lisme; ja no és la classe sinó la nació la que vol defen­sar els seus interes­sos. No par­lem d'això quan ens ado­nem que el “naci­o­na­lisme de but­xaca” –és a dir, el dels diners que ager­ma­nen més enllà de les iden­ti­tats– ha acon­se­guit engres­car capes cada vegada més grans de ciu­ta­dans? L'interès naci­o­nal es per­fila com a subs­ti­tut de l'anacrònic interès de classe com a acti­va­dor d'un dis­curs polític engres­ca­dor o sim­ple­ment creïble. La pas­sada victòria elec­to­ral del PP no és tant un tri­omf dels con­ser­va­dors o un fracàs dels soci­a­lis­tes com una migració cap a una espa­nyo­li­tat que el PP sap fer lluir amb més potència.

Tots els dis­cur­sos polítics hau­ran de tenir en compte aquest horitzó; l'esquerra no pot esde­ve­nir ara la que vet­lla per dinàmiques redis­tri­bu­ti­ves insos­te­ni­bles, perquè això li faria ocu­par el lloc dels con­ser­va­dors. Són aquests els que ara pro­me­ten crei­xents estàndards de vida, a més de segu­re­tat i aquest “reco­nei­xe­ment” –honor– que implica sen­tir-se iden­ti­fi­cat amb una comu­ni­tat res­pec­tada, que vet­lla, a més, perquè no aca­bem sent tite­lles d'altres naci­ons o dels interes­sos finan­cers d'algun entra­mat ban­cari invi­si­ble. I tots ple­gats podríem rela­xar el dis­curs, i més enllà de dra­ma­tis­mes, tre­ba­llar a par­tir del sen­tit comú. Només això ja seria revo­lu­ci­o­nari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.