Tenacitat

De vega­des, la impre­vi­si­bi­li­tat de la vida es fa insu­por­ta­ble. Saber del cert que el terra que tre­pit­gem es pot ensor­rar sob­ta­da­ment en qual­se­vol moment –ara mateix, demà, d'aquí a un any– és una incer­tesa que fa tron­to­llar l'espe­rit més serè. Sem­bla clar que la salut –o millor dit, el seu dete­ri­o­ra­ment– és l'ensurt més gran que la vida ens pot pro­por­ci­o­nar, tret, és clar, de la mateixa mort que arriba de forma ines­pe­rada amb la seva rotun­di­tat. Però aquests dies –set­ma­nes, mesos– aquesta crisi diabòlica que ningú no sap atu­rar, també ens fa ser cons­ci­ents de la ines­ta­bi­li­tat que ens amenaça, de la pro­vi­si­o­na­li­tat de tot ple­gat. Qui ens havia de dir, fa només tres, qua­tre anys, que estaríem ento­mant tot el que ento­mem? Podíem pen­sar, i accep­tar resig­na­da­ment, que en algun moment les vaques gras­ses s'apri­ma­rien, però: aquest ter­ra­bas­tall? Amics que pas­sen nits al pas­sadís d'un hos­pi­tal, cone­guts que es que­den sense el lloc de feina d'avui per demà, joves pre­pa­rats que no veuen cap llum al seu horitzó, sous que es reta­llen sense expli­cació a més de la mei­tat, famílies sen­ce­res obli­ga­des a mar­xar lluny de casa, d'altres que, direc­ta­ment, es que­den al car­rer i veuen la mar­gi­nació més a prop del que mai a la vida hau­rien pogut ima­gi­nar. I men­tres­tant, ens cal con­tem­plar impo­tents com el nos­tre país s'enfonsa, ero­si­o­nat per aquesta crisi mun­dial i per un estat que, lluny d'aju­dar-lo, l'esca­nya. I els diri­gents polítics, els supo­sats líders que hau­rien d'il·lumi­nar aquest túnel per bus­car la sor­tida, es limi­ten a mare­jar la per­diu, crear expec­ta­ti­ves per frus­trar-les l'endemà, fer la puta i la Ramo­neta tan­tes vega­des com cal­gui.

No puc ima­gi­nar què li espera a un país que bar­reja por amb frus­tració cada dia per esmor­zar. Pot­ser sí que pai­rem aquest beu­ratge i en sor­ti­rem enfor­tits. Vol­dria pen­sar que tots aquests símpto­mes que es detec­ten arreu del país, a les asso­ci­a­ci­ons, als arti­cles d'opinió dels dia­ris, en ini­ci­a­ti­ves indi­vi­du­als... aca­ba­ran reei­xint i empe­nyent-nos tots ple­gats. Els dies que estic opti­mista ho veig així. L'endemà em llevo pes­si­mista i penso que aquest és un mal moment per exi­gir coratge i decisió. Pot­ser la tena­ci­tat –allò de lle­var-nos ben d'hora...– serà prou per subs­ti­tuir l'èpica del coratge. Pot­ser. Per si de cas, no defa­llim.