La butaca

Veient que les reta­lla­des sanitàries han tocat l'os sem­bla que ara ha arri­bat l'hora de repas­sar una figura que sem­pre ha inco­mo­dat els hos­pi­tals públics: l'acom­pa­nyant. Era qüestió de temps: si en època de bonança els ges­tors dels cen­tres hos­pi­ta­la­ris van arri­bar a come­tre la bai­xesa de cobrar per dei­xar veure la tele­visió a les habi­ta­ci­ons, no és res d'estrany que en plena crisi hagin maqui­nat també la manera d'apro­fi­tar-se del volun­ta­risme i l'angoixa dels parents o amics que vet­llen els paci­ents per arren­car-los algun euret extra. L'estratègia és noc­turna, ja se sap que la nit és bona ali­ada dels abu­sos, i l'ins­tru­ment, sen­zill i alhora sofis­ti­cat: una butaca. Tot­hom que ha pas­sat l'experiència sap per­fec­ta­ment que dor­mir en una cadira no és ben bé dor­mir, però l'acom­pa­nyant sol ser –a banda d'algu­nes soro­llo­ses i male­du­ca­des excep­ci­ons, és clar– de bon con­for­mar i gene­ral­ment assu­meix sense piu­lar que una nit a l'hos­pi­tal és un infern de postu­re­tes que et pot dei­xar més ado­lo­rit que el paci­ent que has vin­gut a con­so­lar. Per això és un cop baix aquesta butaca que alguns hos­pi­tals han incor­po­rat a les habi­ta­ci­ons i d'altres han tin­gut la decència de rebut­jar. La temp­tació con­sis­teix a posar a l'abast de l'usu­ari el res­pat­ller aba­ti­ble, una como­di­tat suple­mentària que només es pot acon­se­guir –què ens pensàvem?– intro­duint pri­mer els cinc euros que n'alli­be­ren
el meca­nisme. És dura la vida de l'acom­pa­nyant: has d'ingres­sar sense estar malalt, t'arra­co­nen en una cadira, et trac­ten com un molest tafa­ner i et manen sor­tir de l'habi­tació cada vegada que les infer­me­res han d'entrar a fei­ne­jar i ara, al cim, et
fan aflui­xar la mosca si vols ajaure l'espi­nada amb una mica de dig­ni­tat. Arriba el copa­ga­ment i els acom­pa­nyants tenen butaca pre­fe­rent.