Opinió

El cafè no va bé per a tots

Va ser una sor­tida glo­ri­osa per tran­quil·lit­zar l'exèrcit i la dreta més cavernícola, quan el cafè per a tots des­cafeïnava la imatge del reco­nei­xe­ment de les naci­o­na­li­tats històriques. Era la pri­mera tran­sició i calia anar amb peus de plom, ja que ningú no sabia l'exacta força dels altres. L'Estat de les auto­no­mies va ser un invent que sem­blava encer­tat, tot i l'abso­luta segu­re­tat que es cre­a­ven auto­no­mies fictícies i, a més, s'ajor­nava la reforma de les províncies i les dipu­ta­ci­ons, encara ara man­tin­gu­des. Solu­ci­ons pro­vi­si­o­nals que espe­ren nous plan­te­ja­ments però que que­da­ven con­sa­gra­des per la cons­ti­tució democràtica.

De manera indi­recta, gràcies a la crisi i les reta­lla­des, fa la impressió que el mapa autonòmic tron­to­lla, mar­cat per rea­li­tats finan­ce­res més que per qüesti­ons polítiques, tot i que unes i altres van lli­ga­des. Els pres­su­pos­tos de l'Estat s'inter­ro­guen sobre la via­bi­li­tat dels dis­set reg­nes de Tai­fes, i fins els barons popu­lars –espe­ci­al­ment la gran baro­nessa Espe­ranza Aguirre– indi­quen que ha arri­bat l'hora de la reforma. El cafè per a tots no ha fun­ci­o­nat i la soli­da­ri­tat entre comu­ni­tats no és altra cosa que un miratge. Algú recorda que el pri­mer pro­jecte d'Adolfo Suárez era una altra cosa, valo­rant les comu­ni­tats històriques i Anda­lu­sia com a ter­ri­to­ris que dema­na­ven una solució autonòmica i la resta de regi­ons que s'havien d'arti­cu­lar segons unes for­mes de des­cen­tra­lit­zació dife­rents. Però tot va que­dar a mit­ges i ara mateix el gar­buix és con­si­de­ra­ble.

El vell pro­jecte del pri­mer govern de Suárez ara ja no val, però també és veri­tat que cal plan­te­jar una nova orga­nit­zació que superi l'exis­tent i, aquesta vegada, incloure el tema pro­vin­cial i les dipu­ta­ci­ons en el debat de dibuix ter­ri­to­rial. Diuen que alguns par­tits tenen pro­pos­tes ben con­cre­tes; doncs, cal posar-les sobre la taula i ini­ciar una dis­cussió oberta i sense obs­truc­ci­ons par­ti­dis­tes. Quan s'ha demos­trat que el cafè no va bé per a tots, cal una dieta ali­mentària a la carta, a par­tir de l'autèntica rea­li­tat penin­su­lar. Després, cal un esforç com­ple­men­tari per arri­bar a for­mes de con­sens entre par­tits que fins i tot inclo­gui la necessària modi­fi­cació de la Cons­ti­tució.

No tot és el debat finan­cer, que és impor­tant, i cal recor­dar que en els moments més difícils és quan sor­geix l'hora de la política. Ara cal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.