Un exemple de comportament

Diguem-ho clar des del prin­cipi. La Monar­quia és l'única ins­ti­tució espa­nyola que fun­ci­ona i es com­porta com cal. No riguin, sis­plau. Que ho dic seri­o­sa­ment. Que ara hi hagi dos mem­bres de la família reial hos­pi­ta­lit­zats és una mala notícia per a ells. Però si els han pas­sat els acci­dents que els han pas­sat és perquè tant l'infant Felip com el rei Joan Car­les han com­plert escru­po­lo­sa­ment la tra­dició monàrquica de tenir inte­gra­des les armes en la vida quo­ti­di­ana. Una tra­dició que, com la corona, passa de pares a fills i de fills a néts. Que l'infant Felip s'hagi dis­pa­rat un tret al peu o que el Rei s'hagi tren­cat el fèmur en una cacera d'ele­fants a Botswana són acci­dents tan nor­mals com el que va cos­tar la vida al germà de Joan Car­les per un tret que, jugant jugant, li va dis­pa­rar quan eren nens.

Quan dic que la Monar­quia es com­porta com cal vull dir això, que fa coses que no fa el comú dels mor­tals. I aniré més lluny: la monar­quia espa­nyola és un exem­ple de com­por­ta­ment. O, què n'espe­rem? Que es com­por­tin com ciu­ta­dans nor­mals? Que per ser rei s'hagin de tenir mèrits espe­ci­als? Un rei és rei per una sim­ple qüestió biològica. I s'ha de com­por­tar com mana la tra­dició. Per tant, anar a caçar ele­fants no només no és un com­por­ta­ment ina­de­quat en plena crisi, sinó un com­por­ta­ment que fa rei. No sé per què ho cri­ti­quen.

Fixem-nos, a més, que han estat els ple­beus els que han por­tat pro­ble­mes a la monar­quia espa­nyola. Els gen­dres. El díscol Marc­ha­lar i l'ambiciós Urdan­ga­rin. Haver-los repu­diat pel seu com­por­ta­ment mundà també forma part dels prin­ci­pis de la Monar­quia. Si es vol monar­quia, doncs, s'ha d'assu­mir tal com és. Si no, no és monar­quia ni és res.

Dic que és l'única ins­ti­tució espa­nyola que fun­ci­ona perquè el que és la democràcia no va. La crisi econòmica ha des­pu­llat totes les misèries del sis­tema democràtic espa­nyol. Però això no vol dir que no exis­tis­sin abans. Una democràcia de veri­tat no hau­ria de tenir al seu ser­vei la inep­ti­tud, la cobdícia, la medi­o­cri­tat, la per­versió, la falta de capa­ci­tat d'anàlisi i de mar­car el rumb de la soci­e­tat. Al con­trari, és la democràcia la que hau­ria d'estar al ser­vei de la gent capaç, dels que posin el bé comú davant de l'interès pri­vat. La Monar­quia és la Monar­quia l la Democràcia és la democràcia. Però Espa­nya és Espa­nya. Que no sap tenir ni monar­quia ni democràcia.