Primer

Des que el retorn de les for­mes democràtiques ho va fer pos­si­ble, els sin­di­cats han cele­brat ober­ta­ment el Pri­mer de Maig de manera molt desi­gual. No sem­pre hi ha hagut uni­tat, i tam­poc calia; perquè la dis­crepància, fins i tot quan es defen­sen objec­tius sem­blants, és un fet natu­ral en la democràcia. Hi ha hagut cele­bra­ci­ons del Pri­mer de Maig unitàries, d'altres de sepa­ra­des. Aquest any, fins i tot, ja es donava per fet que serà de mig gas per causa del pont. I és que molts tre­ba­lla­dors ento­men el Pri­mer de Maig com un dia de festa més per anar-se'n a la platja o a la mun­ta­nya o, fins i tot, com és el cas, per allar­gar el cap de set­mana i fer unes vacan­ces avançades. És el signe dels temps. No és que les fes­tes de la Set­mana Santa s'hagin tor­nat lai­ques, sinó que totes han per­dut el seu sen­tit ori­gi­nal. El Pri­mer de Maig no és una cele­bració rei­vin­di­ca­tiva dels drets dels tre­ba­lla­dors, sinó una festa més.

Ara n'hi ha que tenen els sin­di­cats posats en el punt de mira. Els con­si­de­ren una rèmora, un signe del pas­sat, un obs­ta­cle per fer el que s'ha de fer perquè l'Estat espa­nyol surti de la crisi. Qui defensa aquest punt de vista ignora que els sin­di­cats, com les orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als, són agents neces­sa­ris per a la salut democràtica de qual­se­vol país.

El moment és molt difícil, però això no jus­ti­fica eli­mi­nar d'una tacada tot el que ha cos­tat dècades de cons­truir i acon­se­guir. Pot­ser els sin­di­cats s'han de posar al dia. Però no més que la resta de l'Estat espa­nyol. No es pot dema­nar als sin­di­cats que es moder­nit­zin i dei­xar tota la resta intacta.