Anti-Casp

Fa 600 anys del Com­promís de Casp. I convé que hi parem l'atenció, car, com és sabut, la història sem­pre ens ense­nya coses. Aquell com­promís, arran de la mort sense suc­cessió del rei Martí l'Humà, ha estat lloat com una victòria del diàleg, del pac­tisme i de la civi­li­tat. Men­tida. El com­promís ini­cia la recu­lada i der­rota de la pàtria cata­lana, fins ara sense remei. En aquell 1412 ens van mar­car el gol més ominós de la nos­tra història, i encara en plo­rem les con­seqüències.

Com que la Corona d'Aragó no tenia hereu, es van reu­nir tres com­pro­mis­sa­ris de València, tres de Cata­lu­nya i tres d'Aragó, per tal de tro­bar un suc­ces­sor a gust de tots. Es pot ser més equànime? Aque­lla reunió, però, va ser qual­se­vol cosa excepte equànime: va ser una ensar­ro­nada. Els dos pre­ten­dents eren Jaume i Fer­ran. Però ni Dívar ni Camps ni tutti quanti es poden com­pa­rar amb l'enèrgica enre­dada que, als ciu­ta­dans, ens pre­pa­ra­ven. Els interes­sos dels pode­ro­sos esta­ven en joc. Fer­ran d'Ante­quera era l'home més ric que hi ha hagut mai a la Península. I els tres repre­sen­tants de Cata­lu­nya hi esta­ven lli­gats pel comerç amb la llana. De fet, només hi va haver l'opo­sició d'un dels tres repre­sen­tants de València. Els altres, ho por­ta­ven pac­tat i paït. La tupi­nada va ser beneïda per sant Vicent Fer­rer, a qui mai no per­do­na­rem la seva traïció. Ell també estava envis­cat en com­pro­mi­sos econòmics, tan sant i tan mira­culós com vul­gueu.

Des d'ales­ho­res, la nos­tra pàtria ha estat sot­mesa, amb el con­curs de part dels bur­ge­sos cata­lans. No feu cas de la pro­pa­ganda esco­lar dels Reis Catòlics: la nos­tra der­rota comença el 1412 i encara no hem reac­ci­o­nat a temps. A Casp, els interes­sos cas­te­llans van ser més forts, més pode­ro­sos i més astuts que els interes­sos cata­lans. D'allà pro­ce­dei­xen Mon­toro i l'ins­pec­tor d'Hisenda senyor Aznar, i el gene­ral Franco. De Casp ve que uns ille­trats es pixen en la nos­tra llen­gua a les Illes i a la Franja. D'allà ve l'espoli.

Saber-ho no solu­ci­ona res, però sí que ens posa davant un fet molt impor­tant: que no es repe­teixi. Que no posem la nos­tra caixa als peus d'unes quan­tes ove­lles cas­te­lla­nes, per més bona llana que donin. No sé si m'ente­neu.