UDC, un partit històric i necessari

En els entorns del sobi­ra­nisme, pri­mor­di­al­ment de les noves gene­ra­ci­ons, hi ha una manca d'infor­mació sobre quina funció necessària fa avui UDC i la importància que aquest par­tit històric s'arren­gleri com més aviat millor al cos­tat de les for­ces total­ment sobi­ra­nis­tes per acon­se­guir la ple­ni­tud naci­o­nal de Cata­lu­nya.

UDC ha estat i és impor­tant. No obli­dem la seva història de ser­vei i sacri­fici pel país. No és un tòpic recor­dar l'afu­se­lla­ment per part del gene­ral Franco del seu màxim líder en temps de la República, Car­rasco i For­mi­guera. Com tam­poc no és menys impor­tant recor­dar que UDC va ser una de les úniques for­ma­ci­ons polítiques que van man­te­nir estruc­tu­res en la clan­des­ti­ni­tat i que par­ti­ci­pa­ren acti­va­ment en les dife­rents pla­ta­for­mes unitàries con­tra la dic­ta­dura. Jo puc donar-ne fe perquè vaig tre­ba­llar colze a colze amb per­so­nes com Coll i Alen­torn, Fer­ran Camps o Josep Antoni Codina. I sem­pre recor­daré com vaig aju­dar-los tècni­ca­ment a moder­nit­zar la seva publi­cació Deter­mini i altres d'unitàries que vam repar­tir pro­fu­sa­ment amb altres mili­tants que en aquell moment eren a UDC, com Joan Vallvé.

Tot això pas­sava abans que comencés l'etapa en què les reg­nes del par­tit les ha por­tat Josep Antoni Duran i Lleida, amb el qual he man­tin­gut sem­pre excel·lents rela­ci­ons, sabent cada un de nosal­tres que la nos­tra forma i estratègia de cons­truir Cata­lu­nya i el seu objec­tiu final eren dife­rents. Però ens vam tro­bar en con­tra de l'escissió d'Anton Canye­lles i Miró Ardèvol, que van donar suport a Cen­tris­tes UCD, i no oblido que Duran es va man­te­nir fidel a Coll i Alen­torn i la sigla històrica d'UDC.

UDC ha hagut de nave­gar al cos­tat d'una força majo­ritària encapçalada per un líder indis­cu­ti­ble i acla­pa­ra­dor com Jordi Pujol durant 23 anys, que donava poc joc no sols als seus entorns sinó a una força com UDC, que hi estava fede­rada. Duran i Lleida, el seu estil, les seves mane­res de fer, cri­ti­ca­des per molts, van per­me­tre i per­me­ten ampliar la base de CiU amb sec­tors del món con­fes­si­o­nal, econòmic, finan­cer i, per què no dir-ho, dels pode­ro­sos, que de no exis­tir aquesta força política qui ens pot asse­gu­rar que ahir o avui no hau­rien reforçat opci­ons com la de Josep Piqué al Par­tit Popu­lar, o en el seu moment històric la d'Adolfo Suárez. Es dirà que mai UDC s'ha pre­sen­tat pel seu compte a unes elec­ci­ons i que mai no s'ha pogut mesu­rar la seva força real elec­to­ral. I és cert. Però per a un peri­o­dista d'orígens materns mallor­quins és més fàcil enten­dre la funció d'UDC, perquè la seva ine­xistència fa que el PP pugui asso­lir la majo­ria.

No podem obli­dar que CiU és plu­ral i com­plexa, i que a més de la bona gent patri­ota majo­ritària a CDC i en una part d'UDC hi ha amplis sec­tors pro­fes­si­o­nals, empre­sa­ri­als, finan­cers i sec­tors con­fes­si­o­nals no pro­gres­sis­tes, repe­tim-ho una vegada més, que podrien posar en perill la majo­ria pràctica de CiU. Això ha estat així durant més de 30 anys. I Duran i Lleida, en les con­tra­dic­ci­ons d'un gran polític pro­fes­si­o­nal com és ell, ha acon­se­guit cobrir amb fer­mesa el seu espai, tenir la seva veu a la metròpoli i evi­tar que l'espai elec­to­ral del Par­tit Popu­lar pugui arri­bar més enllà de la franja elec­to­ral que manté.

Però en el si d'UDC sem­pre hi ha hagut una part de la militància històrica amb l'ànima, mai tan ben dit, sobi­ra­nista, que ha callat per pos­si­bi­lisme i rea­lisme durant molts anys, i després ha pas­sat el mateix, en part, a CDC: allà la JNC i la UDC, la Unió de Joves, han sigut esco­les de patri­o­tes.

I és lògic, doncs, que en ple segle XXI i esgo­ta­des les mil i una pro­pos­tes d'entesa amb Espa­nya avui l'olla de la militància d'UDC comenci a bullir, i que la irrupció de sec­tors històrics i les noves gene­ra­ci­ons de qua­dres pro­ce­dents de la Unió de Joves vul­guin tenir pro­ta­go­nisme i res­pon­sa­bi­li­tat en l'esde­ve­ni­dor d'UDC i de la lli­ber­tat de Cata­lu­nya.

Josep Antoni Duran i Lleida, amb mà de ferro, un equip fidel de col·labo­ra­dors i una gran majo­ria de la militància demo­cra­ta­cris­ti­ana que li ha donat suport congrés rere congrés, té ara un repte impor­tant, ade­quar-se al segle XXI, a la neces­si­tat que Cata­lu­nya asso­leixi la seva lli­ber­tat veient que les for­mes fede­rals i menys encara con­fe­de­rals són una entelèquia, per mare­jar la per­diu.

Per aquest motiu Josep Antoni Duran i Lleida, que fa més de 30 anys que porta les reg­nes d'UDC, ha de fer, jun­ta­ment amb els seus estrets col·labo­ra­dors, un gran esforç per sumar, per evi­tar llui­tes fra­tri­ci­des i per ser cons­ci­ent que la gran­desa d'un gran líder passa per saber con­duir l'estratègia que un dia haurà de gene­rar la seva suc­cessió.

Jordi Pujol va tenir pro­ble­mes, Josep Maria Cullell, Miquel Roca, etcètera, però va ser capaç de gene­rar una alter­na­tiva al seu lide­ratge històric i fun­da­ci­o­nal. Pot­ser hi podia haver tin­gut més importància el mateix Duran i Lleida, però la rea­li­tat és dura, i va emer­gir una per­sona nova, sense història, com Artur Mas, que avui té la gran res­pon­sa­bi­li­tat de con­duir Cata­lu­nya i la resta de la nació cap a un esde­ve­ni­dor de sobi­ra­nia, i pot­ser el no tenir història serà impor­tant perquè pot acon­se­guir el pro­ta­go­nisme, la fer­mesa i la dig­ni­tat que neces­si­tem, sense els entre­bancs del pas­sat.

És el moment, doncs, que Josep Antoni Duran i Lleida segueixi con­duint els sec­tors més rece­lo­sos i aco­llo­nits del país a la seva sobi­ra­nia, perquè el seu negoci, fins ara, ha estat Espa­nya i la seva dependència. Duran, però, no espe­rarà als 80 anys de Jordi Pujol per donar el tomb, i serà prou intel·ligent, no sols per pujar al carro de la sobi­ra­nia, sinó per pre­pa­rar una sòlida, plu­ral i sobi­ra­nista suc­cessió.