Indefensable història

Als anys vui­tanta, quan sem­blava que les coses ana­ven més bé que ara, es va posar de moda un pen­sa­dor ter­ri­ble­ment pes­si­mista: E.M. Cio­ran. Les seves fra­ses con­tun­dents i defi­ni­ti­ves sobre la con­dició humana eren lla­vors que que­ien en el subs­trat d'opti­misme o d'ingenuïtat que encara cul­tivàvem; per això, més que un recurs per enten­dre el món, en el fons eren un entre­te­ni­ment que ens afa­la­gava. Al cap del temps, veiem que ell tenia més raó que un sant i que no hi ha gaire ningú més que ens pugui aju­dar. “La història és inde­fen­sa­ble. Reac­ci­o­nem-hi amb la infle­xi­ble abúlia del cínic, o si no, pen­sem com tot­hom, cami­nem amb la turba dels rebels, dels assas­sins i dels cre­ients.” Això deia l'any 1952, en ple tren­tenni gloriós, un  període, del 1945 al 1973, de fort crei­xe­ment econòmic en la majo­ria dels països desen­vo­lu­pats, durant el qual l'Europa occi­den­tal, de la mà dels Estats Units, va saber superar les con­seqüències de les seves guer­res i fins i tot pro­po­sar-se de no rein­ci­dir-hi; però sem­bla una frase més pròpia de la nos­tra època, en què hem per­dut el nord, hem llençat la casa per la fines­tra, hem vol­gut obli­dar que l'atlan­tisme era la base que garan­tia la nos­tra pros­pe­ri­tat, hem deva­luat la democràcia, hem incor­po­rat pre­ci­pi­ta­da­ment els ter­ri­to­ris que van ser anne­xi­o­nats pel des­po­tisme ori­en­tal i hem rene­gat la pròpia història –aque­lla absurda polèmica sobre les arrels cris­ti­a­nes d'Europa que tan bé reflec­teix el nos­tre declivi intel·lec­tual–. De tan abúlics, hem aca­bat ali­men­tant tendències suïcides. En demo­gra­fia min­vants, en eco­no­mia reces­sius, en ener­gia depen­dents, en defensa ren­dits, els euro­peus ja no comp­tem per gaire res, ni inven­tem, ni influïm, ni tan sols donem males idees.

Segons Eric Hobs­bawm, la revo­lució islàmica persa del 1979 va ser la pri­mera que no té ori­gen en la il·lus­tració euro­pea ni es pot con­si­de­rar deu­tora de la revo­lució fran­cesa; de lla­vors ençà, totes. Si n'hem vist de coses, fins a la con­versió de l'Egipte, aquesta set­mana mateix, en una dic­ta­dura islàmica, i cada vegada els bufanúvols que vic­to­re­gen la turba inten­ten fer-nos creure que hi ha un avenç pri­ma­ve­ral de la democràcia, un progrés de la huma­ni­tat. Però si no el sen­tit comú, que el devem tenir ava­riat defi­ni­ti­va­ment, almenys les evidències ens hau­rien d'adver­tir del con­trari. Men­tre avan­cem deci­dits cap a la ruïna, entorn nos­tre s'alcen els impe­ris que ens col­ga­ran.