Pancartes i preguntes

La vida política de Cata­lu­nya s'està acce­le­rant els dar­rers temps. Es pro­du­ei­xen mani­fes­ta­ci­ons ciu­ta­da­nes que expres­sen anhels i pre­o­cu­pa­ci­ons diver­ses: unes, mol­tes, asse­nya­len el males­tar per la pro­gres­siva des­trucció d'ins­ti­tu­ci­ons des­ti­na­des a garan­tir el benes­tar social i la igual­tat d'opor­tu­ni­tats per a una àmplia majo­ria, és a dir, a garan­tir els drets fona­men­tals de tota per­sona. D'altres, sobre­tot la de la Diada, agom­bo­lada dar­rere la gran pan­carta de la “inde­pendència”, reclama no sola­ment el dret a deci­dir, sinó can­vis dràstic en la relació amb l'Estat espa­nyol.

Curi­o­sa­ment i per pri­mer cop en els últims temps, ningú ha dis­cu­tit el nom­bre d'assis­tents, com en un inèdit acord, men­tre que en totes les altres mani­fes­ta­ci­ons la guerra de xifres resulta ser el pri­mer motiu de debat. D'altra banda, la res­posta ins­ti­tu­ci­o­nal, la del govern i la dels par­tits que li donen suport, ha estat radi­cal­ment dife­rent en un cas i en l'altre. Això fa pen­sar. Men­tre que les mol­tes mani­fes­ta­ci­ons en pro dels drets de les per­so­nes –la sani­tat, l'edu­cació i la pro­tecció als més des­val­guts, a una feina, a la cul­tura– no han fet bellu­gar ni un pam el camí del govern, les des­ti­na­des a pro­po­sar una sepa­ració de l'Estat espa­nyol han dut l'exe­cu­tiu a moure's, a sal­tar entu­si­as­mat, a fer pròpia la pan­carta. Una pan­carta que diu molt. Però que explica poc. Seduc­tora en la seva sim­pli­ci­tat, impac­tant en la seva con­tundència, cana­litza sen­ti­ments, males­tars de diver­sos ordres, expec­ta­ti­ves, pro­jec­tes… Però també tapa totes les ver­go­nyes. I amaga la sor­desa que les mani­fes­ta­ci­ons soci­als han rebut i reben com a res­posta.

A menys que es cre­gui en l'existència de la màgia, dar­rere les pan­car­tes que pro­po­sen la inde­pendència resta una colla de pre­gun­tes que de moment no tenen res­posta. No ens expli­quen, els res­pon­sa­bles ins­ti­tu­ci­o­nals que s'hi han sumat amb tanta decisió, quina Cata­lu­nya inde­pen­dent volen. Ni quin serà el procés, quin el camí, qui­nes les difi­cul­tats, quin el preu. Hi haurà vícti­mes? Juga­rem a bons i dolents? El procés ens farà millors per­so­nes, més solidàries i dia­lo­gants o ens tor­narà a tots ple­gats més des­con­fi­ats envers els que no són com nosal­tres? Ten­di­rem més a donar sem­pre tota la culpa als altres? Més enda­vant, com serà la nova Cata­lu­nya? Serà solidària o divi­dida i des­pi­e­tada? Quan siguem lliu­res, dona­rem suport a l'escola pública? Tor­na­rem a dis­po­sar d'una sani­tat decent i efec­tiva? Aten­drem els minusvàlids i els depen­dents com es merei­xen? Trac­ta­rem les per­so­nes immi­gra­des com a iguals o bé, com diuen alguns que aguan­ten pan­car­tes, creu­rem que els que vénen de fora no tenen els matei­xos drets humans que els d'aquí? Són pre­gun­tes per­ti­nents sobre­tot quan no s'escolta el clam dels que defen­sen els drets humans soci­als, els que saben que la justícia social fa els països més igua­li­ta­ris, més pròspers, més cohe­si­o­nats, més intel·ligents. Països on fa de més bon viure. I no tracta d'això, la política? Sí, hi ha pocs recur­sos econòmics. Però savis eco­no­mis­tes diuen que hi ha altres mane­res, mol­tes altres, de dis­tri­buir els escas­sos recur­sos; que exis­tei­xen cri­te­ris i valors dife­rents per fer polítiques dife­rents. Quina Cata­lu­nya cons­trui­rem si ara accep­tem des­truir bona part del tei­xit social que ens ha fet créixer huma­na­ment? Dues parau­les ben tri­a­des no poden subs­ti­tuir pro­pos­tes polítiques explícites. Fóra bo que Cata­lu­nya man­tingués intacta la seva enri­qui­dora plu­ra­li­tat cul­tu­ral, la seva cre­a­tiva bar­reja humana, la seva capa­ci­tat de diàleg.

si no és que, enllu­er­nats per la bri­llan­tor de l'espec­ta­cle, comen­cem a creure en un futur dibui­xat a cops de vareta màgica.