Tot m'és pàtria

Aquests dies podem veure Pollock i Rothko a Bar­ce­lona. Podem veure tres qua­dres de Pollock a la Fun­dació Miró i un de Rothko al tea­tre Lliure de Gràcia. Poca broma, els tres pollocks són una cessió del Thys­sen per a Explosió, l'expo­sició que explica la influència d'aquest pin­tor, que va ser el pri­mer que es va atre­vir a aga­far un pin­zell després de l'hor­ror de la bomba atòmica i de l'holo­caust. Amb la tela per terra, va fer un traç d'esquit­xos. Va dei­xar córrer la pin­tura omplint els llenços de taques com les bom­bes esquit­xa­ven de sang Viet­nam o Corea. Jack the Drip­per (Jack el Gote­ja­dor), que és el joc de parau­les com se'l conei­xia, va morir jove, en un acci­dent de trànsit, ama­rat d'alco­hol. Rothko, també dipsòman, va aca­bar la seva vida de manera radi­cal, també: es va suïcidar tallant-se les venes. Tots dos pin­tors, d'orígens dife­rents, són els màxims expo­nents de l'expres­si­o­nisme abs­tracte nord-ame­ricà del segle XX. La seva pro­jecció i influència és defi­ni­tiva. I al tea­tre Lliure, a Pàtria, Jordi Casa­no­vas ens mos­tra de fet un imi­ta­dor de la seva pin­tura, un per­so­natge capaç de copiar qua­dres de Mark Rothko i de Jack­son Pollock, i també de Mat­hew Bar­ney. En aquesta difi­cul­tat per dis­tin­gir l'ori­gi­nal de la còpia, Casa­no­vas cons­tru­eix una apas­si­o­nant història tea­tral d'agi­tació política, que diria l'assa­gista Xavier Fàbre­gas. Tea­tre com­pas­sat als neguits del car­rer, que de Tem­po­rada Alta ha pas­sat a Bar­ce­lona, i hau­ria de poder-se veure arreu del país. Sor­tint de la Cata­lu­nya plató, un pres­tigiós peri­o­dista, Miquel Raventós (Fran­cesc Ore­lla), fa el salt a la política i acaba pro­cla­mant la inde­pendència. Fart de parau­les gas­ta­des i de frus­tra­ci­ons, la seva indig­nació es trans­forma en ener­gia alli­be­ra­dora. És clar que la men­tida que podem tro­bar en l'art més honest, com en la pin­tura, ja sigui la de Pollock, Rothko o qual­se­vol altre, arrela en tots els àmbits vitals: en la memòria, la con­vivència, la família, els mit­jans, la feina, el debat polític, les pàtries. Però de tan estesa com està la men­tida, con­tra­di­ent els evan­ge­lis, aca­barà sent el que ens farà lliu­res. Això sí, sota el clam explo­siu de: bona nit i lli­ber­tat!