Geni golut

D'epi­fa­nia –en el sen­tit que dóna Joyce al terme– pot ben bé qua­li­fi­car-se el que reporta José Luis Alcaine –i de què es feia oportú ressò la premsa dime­cres prop­pas­sat. Fa sis anys, aquest direc­tor de foto­gra­fia s'estava mirant la pel·lícula Adéu a les armes (1932) de Bor­zage.

Tot d'una –diu– va lli­gar caps: foto­gra­mes com els de la mà del mort, la mare amb fill als braços, el cavall des­bo­cat, la dona amb braços este­sos, etc., eren alguns dels que, pocs anys després, ja en plena guerra, recre­a­ria Picasso, con­ver­tits en forma pictòrica, en el celebèrrim Guer­nica.

Si, a això, hi afe­gim –con­ti­nua dient Alcaine– l'amis­tat del mala­gueny amb l'autor de la novel·la en què es basa el film –Ernest Hemingway– i amb l'actor que hi fa de pro­ta­go­nista –Gary Coo­per–, tot aju­da­ria a expli­car com és de ver­sem­blant situar el tal film en l'ori­gen, si més no visual, de la icona plàstica més emblemàtica de la guerra civil.

Doncs sí, pos­si­ble­ment sigui així. I si mai Alcaine dedica a aquesta seva tro­ba­lla un escrit degu­da­ment rao­nat, cal espe­rançar lla­vors que en cap moment no sucum­beixi a la temp­tació fàcil de par­lar de plagi. Con­cepte, aquest últim, sem­pre esmu­nyedís, sols apli­ca­ble a ester­gi­dors medi­o­cres, a mers clo­na­dors com­pul­sius.

Carac­te­ritza en canvi la pulsió del geni l'avi­desa recep­tiva, la curi­o­si­tat inex­hau­ri­ble; mono­temàtiques sovint, cert, però no per això menys fecun­des en l'àmbit que sigui. Picasso era un golut d'imat­ges. Com altres, en el món de les lle­tres, ho han estat de prosa assagística (Pla), de ver­sos (Fer­ra­ter), de si matei­xos (Ors), etc.

El geni és, doncs, segons això, un bar­rut que arramba amb tot el que l'interessa. Per sot­me­tre-ho després a l'acció del seu par­ti­cu­lar túrmix gene­ra­dor de rea­li­tats tot noves.

I l'estudiós –aquí, Alcaine–, algú capaç de fer-nos avi­nent com res no sor­geix del no-res, ni tan sols el geni...