Notes de gener

Per tele­visió sento el mono­rim d'Envàs, on vas?, la lle­tra més ori­gi­nal d'aquest hivern, i arribo a la mateixa con­clusió del pri­mer dia que vaig escol­tar la cançó d'aques­tes tres noies que sem­blen bes­so­nes pop de les magnífiques The Supre­mes. No entenc què he de fer amb l'orgànica, el groc i el marró, hauré de con­sul­tar el web on puc tro­bar la infor­mació que no sóc capaç de des­xi­frar. Sé que no sóc l'única; des de fa dies arti­cu­lis­tes i opi­na­dors par­len de la mateixa qüestió. Amb tanta can­ta­re­lla i tant de bom­bar­deig infor­ma­tiu aca­ba­rem tots amb dèficit d'atenció i sor­desa tem­po­ral. I això que aquests tras­torns no ens exi­mei­xen de pagar l'IRPF i l'IVA més alt de la història del país, que ja és dir. Jo tenia entès que abans de donar un text per bo has de com­pro­var si s'entén. Però l'eslògan publi­ci­tari de la cam­pa­nya Envàs, on vas? deu estar pen­sat per crear con­fusió, que és una manera de cri­dar l'atenció del públic dis­tret. Si els qui han dis­se­nyat aquesta cam­pa­nya s'hagues­sin lle­git les reco­ma­na­ci­ons sobre fra­ses efi­ci­ents que fa Daniel Cas­sany als estu­di­ants d'ESO, un abecé d'escrip­tura on acon­se­lla mode­rar l'ús de les fra­ses nega­ti­ves, entre d'altres aspec­tes, s'hau­rien estal­viat dobles nega­ci­ons per l'estil d'“orgànica, on vas? Si no ets orgànica, al marró no hi vas”. D'acord, després m'acla­rei­xen que el con­te­ni­dor gris és per als bol­quers, les buri­lles, les càpsu­les de cafè i les caques dels gats. I em tor­nen a con­vi­dar a des­car­re­gar-me una apli­cació que, segons lle­geixo, està acon­se­guint una millor sepa­ració de la brossa per reci­clar. Segur que els ciu­ta­dans no fem bé el reci­clatge i neces­si­tem millo­rar molt, només cal veure com estan els con­te­ni­dors.

Les noies de l'anunci també em cauen simpàtiques, són lles­tes i s'han sabut pro­mo­ci­o­nar amb una cam­pa­nya finançada pels pro­duc­tors d'enva­sos, si no ho tinc mal entès. Però quina era la qüestió? Si la gestió dels resi­dus d'enva­sos domèstics és allò que més pre­o­cupa les admi­nis­tra­ci­ons, per què no s'afronta el pro­blema de fons? La reco­llida selec­tiva està molt bé, però cada dia hi ha més pro­duc­tes enva­sats a les llei­xes dels super­mer­cats i arre­ple­guem més dei­xa­lles que hem d'eli­mi­nar. I si con­tro­les­sin l'ori­gen de la cadena, la pro­ducció d'enva­sos? Hem subs­tituït invents tan magnífics com les lle­te­res, les càpsu­les de cafè han arra­co­nat les velles cafe­te­res, tan netes –jo con­ti­nuo amb la meva ita­li­ana vin­tage–, safa­tes i plàstics al buit suplan­ten el paper reu­ti­lit­zat, i anem aug­men­tant la pro­ducció de plàstics. Sepa­rar bé és res­pon­sa­bi­li­tat de tots; pro­duir menys dei­xa­lles és un tema de política ambi­en­tal.

Algu­nes veus crítiques aler­ten que el model de sepa­ració actual mini­mitza els cos­tos pri­vats dels enva­sa­dors i pres­ti­gia els enva­sos d'usar i llençar. Un got, una pae­lla, una joguina de vidre, plàstic o metalls són reci­cla­bles si van a les plan­tes de trac­ta­ment, però els enva­sa­dors no volen fer-se càrrec del seu cost i han deci­dit que aquests pro­duc­tes s'han d'enviar al con­te­ni­dor de rebuig (poste­ri­or­ment a abo­ca­dors i inci­ne­ra­do­res). Els hiper­mer­cats, a més, apos­ten poc per pro­duc­tes locals (acabo de rebre un cor­reu d'un amic de Xàtiva segons el qual Mer­ca­dona gai­rebé no com­pra taron­ges valen­ci­a­nes i pri­o­ritza pro­duc­tes més barats d'impor­tació). A sobre ens omplen d'enva­sos inútils. Alli­be­rar les dei­xa­lle­ries seria molt més efec­tiu. Una cosa ben sen­zi­lla, i resulta tan com­pli­cada. Fa temps que hem per­dut sons tan pla­ents com el cloc-cloc metàl·lic de la lle­tera; torno de la màquina expe­ne­dora, amb la llet aca­bada de munyir, men­tre el cel rut­llant de tra­mun­tana fa espur­ne­jar el cim nevat del Canigó.