Consens ve de sentit comú

Per més que la majo­ria del Par­la­ment de Cata­lu­nya hagi acon­se­guit posar final­ment el fil a l'agu­lla de la con­sulta, el procés de nego­ci­ació del text que avui ha de dis­cu­tir la cam­bra cata­lana sobre el dret a deci­dir ha mos­trat més les debi­li­tats i els com­ple­xos de la classe política que la col·lec­tiva vir­tut democràtica dels ciu­ta­dans als quals repre­sen­ten. A través de les dife­rents for­mes de mani­fes­tació de l'opinió pública de què dis­po­sem, la pràctica tota­li­tat dels cata­lans hem fet palès que ens volem pro­nun­ciar sobre l'abast de l'auto­go­vern que ens volem donar. Si la política real és por­tar a les ins­ti­tu­ci­ons el que és nor­mal a la vida quo­ti­di­ana dels ciu­ta­dans (Adolfo Suàrez dixit), el referèndum és inex­cu­sa­ble i cele­brar-lo hau­ria de ser l'objec­tiu cen­tral de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i de qual­se­vol par­tit que es vul­gui ator­gar la con­dició de democràtic.

En aquest con­text –que no és ben bé exacte ni real perquè els par­tits pen­sen en el referèndum a par­tir de la pròpia clau ideològica– s'han fet difícils de com­pren­dre els pas­sos de la pro­posta de con­sens. En pri­mer lloc, el text ini­cial de CiU i ERC va néixer embar­dis­sat en una solem­ni­tat inne­cessària i man­cat dels més ele­men­tals ingre­di­ents estratègics. N'hi hau­ria hagut prou amb qua­tre rat­lles comp­ta­des dient que el Par­la­ment impul­sava la cele­bració del referèndum reco­llint el debat sobre auto­de­ter­mi­nació que la majo­ria dels ciu­ta­dans ja fa temps que cele­brem de forma pública.

Un text breu d'aquest estil hau­ria acon­se­guit sumar dife­rents vir­tuts. Una, limi­tar el con­flicte ins­ti­tu­ci­o­nal a la con­sulta en si mateixa; un acte que, si bé tindrà l'opo­sició fron­tal del govern espa­nyol, serà, en canvi, més defen­sa­ble inter­na­ci­o­nal­ment per la seva puresa democràtica. Dues, dei­xar camp obert a estruc­tu­rar la con­sulta a través de dife­rents pre­gun­tes i res­pos­tes, que és, en defi­ni­tiva, el que caldrà fer si se li vol donar cre­di­bi­li­tat. Tres, evi­tar el far­ragós espec­ta­cle de les llar­gues nego­ci­a­ci­ons per posar i treure con­cep­tes, punts i comes i fer pos­si­ble l'ampli­ació del con­sens.

Però la nego­ci­ació ha anat com ha anat, i si CiU, ERC i ICV-EUiA s'han mirat la con­sulta a través del res­pec­tiu fil­tre ideològic, no es podia espe­rar que el PSC no fes el mateix i que fos qui posés més sen­tit comú sobre la taula, després d'haver evi­den­ciat en el seu par­ti­cu­lar procés polític que aquesta no és una qua­li­tat de la que en dis­posi amb escreix.