Ni un pèl

M'ha desa­ni­mat moltíssim veure que la can­tant Rihanna ha per­do­nat el seu mal­trac­ta­dor i ha tor­nat a viure amb ell. M'ha sabut greu per ella, és clar, perquè és una dona que en teo­ria, ho té tot –diners, feina, fama– per no haver-se d'equi­vo­car, però en canvi per­do­nant el seu botxí comet un error que fa posar els pèls de punta. Però sobre­tot és des­co­rat­ja­dor pels nois i les noies joves que s'estan for­mant emo­ci­o­nal­ment i sen­ti­men­tal.

L'exem­ple és nefast perquè els nois poden tenir la sen­sació que la violència sexista no només queda impune, sinó que la mateixa víctima t'acaba per­do­nant i acaba tor­nant amb tu, com si res no hagués pas­sat. I si et per­dona una vegada, també te'n pot per­do­nar dues, o tres... Per a les noies, perquè casos com aquest tiren per terra tota la peda­go­gia, les cam­pa­nyes, les expli­ca­ci­ons de les ins­ti­tu­ci­ons, les famílies, les esco­les en el sen­tit d'incul­car a les nenes i les noies, molt seri­o­sa­ment, que la violència sexista, ja sigui ver­bal, física, econòmica o psi­cològica, ha de tenir sem­pre, sem­pre, tolerància zero. Les nenes, les noies, no han de per­me­tre mai, mai, mai, que els seus amics, nòvios, marits, es pas­sin ni un pèl volent con­tro­lar els seus hora­ris, les ami­gues, el mòbil, els diners... Que no han de per­me­tre mai que les humiliïn, que els diguin que no fan bé les coses, que les facin sen­tir infe­ri­ors. Que no han de per­me­tre mai un cop, una bufe­tada, una empenta... Que no se'ls han de creure quan els diuen que no ho volien fer, que no ho faran mai més, que les esti­men tant que de fet aquesta bufe­tada no era sinó una prova d'amor... (o d'altres imbe­cil·litats que se sen­ten a dir).

No, el cas de la Rihanna no ens ajuda gens. Ella es defensa dient que és el seu error. S'equi­voca un altre cop: les per­so­nes famo­ses por­ten, inhe­rents al càrrec, la res­pon­sa­bi­li­tat de donar exem­ple als joves, a qui fan de mirall.