Un cop a la vida

Després d'uns dies rebent feli­ci­ta­ci­ons a tort i a dret pel premi Ramon Llull, cons­tato tres coses. La pri­mera : la gent –una majo­ria amplíssima de la gent– és molt gene­rosa i se n'ale­gra sin­ce­ra­ment dels èxits dels altres. Segona : la gent –una majo­ria amplíssima de la gent– té mol­tes ganes de cele­brar les bones notícies, diria que més que ganes : en té neces­si­tat. Ter­cera: tot­hom hau­ria de viure, ni que sigui un cop a la vida, l'experiència de rebre un reco­nei­xe­ment públic. És un moment feliç, al qual tot­hom hau­ria de tenir dret, un moment que faci­lita que tot­hom ver­ba­litzi els afec­tes que, d'altra manera, hi són però menys explícits. D'aques­tes tres con­clu­si­ons la segona m'ha fet rumiar molt : les per­so­nes podem aguan­tar una mala ratxa, podem fer front a una època de crisi, podem ento­mar infor­ma­ci­ons que no ens agra­den, podem ser­rar les dents i empas­sar-nos la ràbia davant de deter­mi­na­des injustícies, podem reu­nir for­ces per impe­dir que ens arros­se­gui el pànic, veient que el món que conei­xem i que –bo o dolent– sem­blava ina­mo­vi­ble està tron­to­llant fins al punt de córrer perill d'ensor­rar-se. Cadascú de nosal­tres ha estat capaç, en un moment deter­mi­nat, d'assu­mir algun d'aquests des­as­tres i, mal­grat tot, tirar enda­vant. Però ara mateix, els ciu­ta­dans que no roben ni maten, que pro­cu­ren no enga­nyar ningú ni fer mal als veïns, que s'esfor­cen a res­pec­tar les nor­mes, que pot­ser fins i tot col.​laboren altruis­ta­ment amb la soci­e­tat, estan essent escla­fats per totes aques­tes misèries jun­tes, que suma­des mul­ti­pli­quen el seu efecte. La crisi, l'atur, la cor­rupció, el dete­ri­o­ra­ment de la democràcia. Ens ho anem empas­sant –quin remei–, però sense pair-ho, i la majo­ria ja tenim nàusees o mal de panxa. Però, ai las, mal­grat aquest males­tar hem de lle­var-nos, i sor­tir de casa i–si tenim la sort de tenir feina– anar a tre­ba­llar, i cui­dar els nos­tres infants o els nos­tres vells, i ani­mar els amics que estan pit­jor que nosal­tres. Es un esforç que no sé quan de temps podrem resis­tir sense arram­bar-nos al cos­tat del camí i vomi­tar tot el fàstic i que­dar-nos allà aja­guts, sense força per tor­nar a aixe­car-nos. Però , us deia, com que la natu­ra­lesa humana, mal­grat tot, és d'arrel bona, la majo­ria de la gent s'ale­gra dels èxits dels altres. I cons­ta­tar això és com beure un got d'aigua fresca. Mol­tes gràcies!