Sobiranisme i govern

Tots els sobi­ra­nis­tes hem d'estar al cos­tat del nos­tre govern i el nos­tre pre­si­dent, ja que han emprès el camí de la tran­sició naci­o­nal cap al dret a deci­dir, tot i les mol­tes difi­cul­tats i ris­cos que aquest com­porta. Però, després de mesos i mesos d'anar avançant, pas a pas, con­so­li­dant ali­an­ces, cada vegada es fa més evi­dent que alguns polítics, grups de pressió i quin­ta­co­lum­nis­tes pre­te­nen posar el procés al ralentí o, com diria el pre­si­dent, fer-lo nau­fra­gar. L'ofen­siva de l'Estat i les seves cla­ve­gue­res, jun­ta­ment amb l'ofec econòmic, els dos­si­ers, els sobres, els infor­mes apòcrifs, etcètera, han min­vat les volun­tats i deci­si­ons d'alguns, aga­fats –tal com diu la dita popu­lar– entre el duro de plata i el pèl de cony. Això ha pro­vo­cat tre­mo­lors de cames entre tota aque­lla gent que ha estat, és i vol con­ti­nuar essent part de l'sta­blish­ment. Aque­lla gent que va viure bé durant la dic­ta­dura fran­quista, la tran­sició democràtica i també la democràcia: aquells qui mai no s'han mullat per a res. L'ofen­siva, doncs, con­tra el dret a deci­dir, el cata­la­nisme i el sobi­ra­nisme ha afec­tat aquells qui tenen molt a per­dre i que mai no han arris­cat res. Sobre ells, l'estratègia de l'Estat ha tin­gut èxit: pode­ro­sos i pan­xa­con­tents es tro­ben a un pas de trair la il·lusió d'un poble que vol recu­pe­rar la seva per­so­na­li­tat i dig­ni­tat naci­o­nals.

Queda clar que la nos­tra prin­ci­pal feblesa és que tenim l'ene­mic a casa. Però al marge d'aquests sec­tors soci­als –con­ser­va­dors i aco­llo­nits– s'hi troba la Cata­lu­nya mili­tant que sem­pre ha llui­tat per la seva llen­gua, la seva cul­tura, en defi­ni­tiva, per la seva per­so­na­li­tat naci­o­nal. Una Cata­lu­nya que no va cedir durant el fran­quisme i que, pot­ser, va ser enre­dada durant la tran­sició, però que sem­pre ha llui­tat per tal de recu­pe­rar la seva dig­ni­tat com a poble i com a país. A aquests s'hi han unit les gene­ra­ci­ons nas­cu­des en el pujo­lisme, les quals no han cone­gut la resistència i s'han mogut en un marc –feble si es vol– de recons­trucció naci­o­nal, amb una escola més o menys cata­lana i amb una soci­e­tat naci­o­nal que s'anava retro­bant amb ella mateixa, així com uns mit­jans de comu­ni­cació que, amb dub­tes i feble­ses, cre­a­ven un ima­gi­nari col·lec­tiu naci­o­nal.

Aques­tes gene­ra­ci­ons han estat la força pri­mor­dial de les grans mobi­lit­za­ci­ons dels dar­rers anys a Cata­lu­nya. No estan aco­llo­ni­des, ni tam­poc se les ha pogut doble­gar. I avui són pre­sents al si de les for­ces polítiques d'ori­gen cata­la­nista i democràtic, i també en la soci­e­tat civil. Són la punta de llança d'una nació que vol exer­cir el seu dret a deci­dir, que té el legítim dret d'esco­llir quin ha d'ésser el seu futur com a poble, que vol esde­ve­nir un nou estat en el si d'Europa.

Avui dia, després del fracàs de l'Esta­tut i de les pos­si­bi­li­tats d'entesa amb l'Estat, ha sor­git un pro­jecte des del Par­la­ment i el govern de Cata­lu­nya que ens por­tarà a una tran­sició naci­o­nal cap al dret a deci­dir, però hi ha un pro­blema: la gran crisi econòmica i social que està patint la nos­tra nació col·loca tot el procés en un perill immi­nent. Cal que el dret a deci­dir i el pro­jecte d'eman­ci­pació naci­o­nal no es lli­guin a la crisi econòmica i social, a les reta­lla­des, a l'ofec econòmic que està patint el nos­tre govern i al pos­si­ble fracàs d'aquest. Perquè, d'aquesta manera, no sols enter­ra­rem l'auto­no­mia i les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons, sinó que també soter­ra­rem el movi­ment sobi­ra­nista que ha d'ésser engres­ca­dor i de futur.

Avui, l'estat de les auto­no­mies és la nos­tra gàbia. Les seves lleis, les seves cor­re­la­ci­ons de for­ces, la seva men­ta­li­tat uni­na­ci­o­nal i l'espoli econòmic s'han de saber expli­car amb con­tundència, perquè els ciu­ta­dans enten­guin que la neces­si­tat del dret a deci­dir i d'eman­ci­pació naci­o­nal del país no és única i exclu­si­va­ment per tal de pre­ser­var la nos­tra llen­gua, cul­tura i iden­ti­tat naci­o­nals –que també– sinó que té l'objec­tiu de pre­ser­var el nos­tre model pro­duc­tiu, econòmic i social avançat. És més, la cons­trucció d'un estat propi se sus­tenta per la neces­si­tat de superar la crisi, les reta­lla­des, l'espoli fis­cal, l'asfíxia econòmica que patim. O és que amb 16.000 mili­ons d'euros l'any, qui gosa –amb argu­ments sòlids– dir que no viuríem millor?

Cal, doncs, que la soci­e­tat civil i les seves ins­ti­tu­ci­ons d'acció i mobi­lit­zació com l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC), l'Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència (AMI), Òmnium Cul­tu­ral, i dese­nes i dese­nes d'altres enti­tats que con­for­men aquest ric tei­xit social i patriòtic del país, no lli­guin el seu futur ni el futur del sobi­ra­nisme a l'acció política –des del res­pecte al nos­tre govern– de l'exe­cu­tiu i el seu pre­si­dent. Par­lant ras i curt: el govern de la Gene­ra­li­tat ho té difícil. Es troba ara mateix enca­de­nat a unes lleis i un marc polític i d'espoli econòmic que el fa estar, mes a mes, a prop de l'abisme. L'Estat podria ofe­gar-lo i fer-lo nau­fra­gar o, fins i tot, podria clau­su­rar la nos­tra auto­no­mia i les seves ins­ti­tu­ci­ons. I tot això no hau­ria de sig­ni­fi­car el final de la rei­vin­di­cació sobi­ra­nista sinó tot el con­trari: un esperó per tal de fer pas­ses enda­vant sense com­ple­xos, sense pors. Ens tro­bem a l'Europa occi­den­tal, on hi ha una pro­funda cul­tura democràtica. Espa­nya sap, per tant, que cer­tes coses no les pot fer i que, en cas de fer-les, sig­ni­fi­ca­ria el seu final i una gran victòria per al poble de Cata­lu­nya, que, ara sí, tin­dria el camí obert per tal d'esde­ve­nir una nació lliure en el marc d'una Europa unida.

Poden aco­llo­nir els nos­tres pode­ro­sos. Poden deses­ta­bi­lit­zar i fer fra­cas­sar el nos­tre govern. Però no podran parar la volun­tat i la capa­ci­tat de mobi­lit­zació d'un poble, com el català, que ha demos­trat la seva capa­ci­tat d'impro­vi­sació històrica, tot cre­ant noves for­mes de mobi­lit­zació i enfron­ta­ment amb l'Estat sense neces­si­tat de cap tipus de violència, sinó seguint sem­pre cri­te­ris d'ordre democràtic i de mobi­lit­zació engi­nyosa, fes­tiva i popu­lar. En els pro­pers mesos farem història. Els cata­lans veu­rem si tenim real­ment una classe diri­gent valenta i capaç de posar-se al cap­da­vant de l'onada sobi­ra­nista que ens ha de por­tar a la lli­ber­tat. I també veu­rem com actua el nos­tre ene­mic històric, l'Estat espa­nyol. Hem d'evi­tar una recon­ducció del procés que no ens por­tarà enlloc si no a la nos­tra assi­mi­lació i a un retrocés naci­o­nal, però alhora econòmic i social, del qual, pos­si­ble­ment, seria difícil sor­tir en un futur. Al cos­tat de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons, sí. Però, paral·lela­ment, la mobi­lit­zació, la volun­tat d'ésser i la il·lusió. Unes carac­terísti­ques del nos­tre poble amb les quals l'ene­mic no compta i les menysté. Som més dels que ells vol­drien. Tin­guem con­fiança en la nos­tra força. El futur és nos­tre!