L'estat propi perdut

De cara a Sant Jordi, i amb el procés cap a l'estat propi enge­gat, val la pena que ens atu­rem davant els apa­ra­dors de les lli­bre­ries, segur que hi tro­ba­rem un lli­bre que ens par­larà del tema. Els edi­tors han d'apro­fi­tar els movi­ments col·lec­tius per mirar d'aju­dar a com­pren­dre les coses i, sobre­tot, per ven­dre lli­bres. De manera que han anar sor­tit de forma per­sis­tent, com una pluja mansa sobre el sem­brat polític, més d'una dot­zena de títols rela­ci­o­nats amb el procés que vivim, o que estu­dien o es basen en la història cata­lana de fa tres-cents anys. No és difícil con­ju­gar la moda de la novel·la històrica amb les pre­o­cu­pa­ci­ons naci­o­nals cata­la­nes.

Sense anar gaire lluny, tenim la versió cata­lana del Vic­tus de Sánchez Piñol –el gran èxit recent de l'autor–, traduïda per Xavier Pàmies, o tenim Lliu­res o morts, de Jaume Clo­tet i David de Mont­ser­rat, dos lli­bres que nar­ren els matei­xos fets, amb un plan­te­ja­ment nar­ra­tiu simi­lar. Un ofi­cial sobre­vi­vent del setge de Bar­ce­lona fa de nar­ra­dor pri­vi­le­giat del drama social i humà que va viure Cata­lu­nya en el con­text de la guerra euro­pea, en defensa dels drets i lli­ber­tats del nos­tre poble, a punt de ser escla­fat enmig de dos impe­ris auto­ri­ta­ris, l'espa­nyol i el francès. Pot­ser perquè el vaig lle­gir pri­mer, Lliu­res o morts em sem­bla més ben cons­truït, més novel·lesc. En canvi, he de reconèixer que Vic­tus fa de més bon lle­gir, per ame­ni­tat i sen­tit de l'humor. En tot cas, són dues obres de gran enver­ga­dura, ben docu­men­tats i molt tre­ba­llats, fruit de molts anys de feina, que aju­den a expli­car, aquí i fora d'aquí, el que va ser i el que va repre­sen­tar la cai­guda de Bar­ce­lona aquell 11 de setem­bre del 1714.

Posats a dir, a la novel·la de Sánchez Piñol li faria una petita objecció. Deixa molt clar que l'empenta i la deci­dida volun­tat de resis­tir nei­xen del poble, dels ciu­ta­dans del car­rer, molt més enllà dels propòsits de les clas­ses diri­gents. Pro­ba­ble­ment sigui la veri­tat. Però una novel·la dema­na­ria que l'autor s'entre­tingués una mica més a jus­ti­fi­car i expli­car els punts de vista polítics dels con­se­llers, que en sur­ten força mal­pa­rats. Només un exem­ple, per no avançar cap detall de l'argu­ment: al lec­tor, a mi com a lec­tor, m'hau­ria agra­dat saber les raons que deter­mi­na­ren el com­por­ta­ment del con­se­ller Beren­guer, que frus­tra una acció impor­tantíssima que tenia enco­ma­nada i gai­rebé reei­xida davant de Mataró, pri­mer, i a Ale­lla, després. Si la docu­men­tació històrica no era sufi­ci­ent, el novel·lista havia d'ima­gi­nar una expli­cació lògica. És el que penso jo, modes­ta­ment.

Segur que aquests lli­bres sobre el setge de Bar­ce­lona seran pro­ta­go­nis­tes d'aquest Sant Jordi. Han tin­gut la sort d'arri­bar al mer­cat en el millor moment.