Commemorar el 2004

És època de com­me­mo­ra­ci­ons. L'any Espriu està sent tan ric en la dina­mit­zació com encer­tat en els con­tin­guts, mal­grat algu­nes polèmiques pres­su­postàries mal resol­tes que sens dubte tenen a veure amb l'eficiència i en la gestió experta (per què s'han de posar per­fils polítics a fer cul­tura, si ja hi tenim ges­to­ries tan i tan efi­ci­ents?). Més càrrega política està tenint la con­fi­gu­ració de l'any 2014, que l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona començarà a posar en marxa aquest mateix setem­bre i que pro­met, per amb­dues ban­des de la plaça Sant Jaume, una com­me­mo­ració a l'altura dels 300 anys del nos­tre par­ti­cu­lar 11-S. Amb zona zero inclosa: l'espai del Born, mil·limètri­ca­ment i apas­si­o­na­da­ment plan­te­jat per l'amic Quim Torra. Cal­dria que no oblidéssim, l'any que ve, els 100 anys de la Man­co­mu­ni­tat: rela­ci­o­nar 1714 amb el pri­mer govern naci­o­nal autònom des del 1714 tin­dria tot el sen­tit, sobre­tot en temps de Tran­sició Naci­o­nal, i em temo que encara es plan­teja poc. Però encara hi ha una com­me­mo­ració a mun­tar, l'any que ve, o com a mínim a tenir pre­sent. L'any 2014 farà deu anys de la nos­tra gran gesta cul­tu­ral: farà deu anys del Fòrum de les Cul­tu­res.

Com vostès recor­da­ran, el Fòrum de les Cul­tu­res 2004 va ser un esde­ve­ni­ment inter­na­ci­o­nal, desen­vo­lu­pat a Bar­ce­lona, on es van trac­tar (amb expo­si­ci­ons, espec­ta­cles i con­ferències) temes com el desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble, les con­di­ci­ons per a la pau i la diver­si­tat cul­tu­ral. Un esde­ve­ni­ment que sens dubte va trans­for­mar l'urba­nisme de la banda Besòs de la ciu­tat, però que també va resul­tar un fiasco en públic, frívol en els con­tin­guts i tèrbol (fins i tot irre­gu­lar) en els comp­tes. Fa pocs dies el con­se­ller Homs s'excla­mava, amb raó, del fet que encara estem pagant la “broma” amb 4,8 mili­ons anu­als dels 48,5 que va cos­tar a la Gene­ra­li­tat. Una “broma” que, és clar, va tenir els seus ideòlegs, aban­de­rats i gerents. Tot­hom sap quin alcalde ballarí, quins regi­dors efi­ci­entíssims i quins ideòlegs visi­o­na­ris van posar-nos en ridícul durant aquell memo­ra­ble (i com­me­mo­ra­ble) estiu. El que no sabíem era que ens hipo­te­ca­rien l'existència fins al dia d'avui, i que encara avui alguns dels seus pro­ta­go­nis­tes par­la­rien i escriu­rien de com es ges­ti­ona de manera efi­ci­ent la cosa pública.

Des d'ales­ho­res el Fòrum s'ha cele­brat a Mon­ter­rey i a Val­paraíso, i enguany se cele­brarà a Nàpols, això si tro­ben data, perquè havia de començar teòrica­ment el 10 d'abril (en tot cas està pres­su­pos­tat en 16 mili­ons d'euros: Bar­ce­lona 2004 en va val­dre 319 en con­tin­guts i 2.190 en obres). La ciu­tat del Québec ja va decli­nar ama­ble­ment l'oferta. Actu­al­ment la pàgina web de la fun­dació surt, per defecte, escrita en cas­tellà (és allò tan cone­gut de la diver­si­tat cul­tu­ral i l'uni­ver­sa­lisme) i hi sur­ten esmen­ta­des les últi­mes refle­xi­ons de Josep Ramo­neda i d'Arcadi Oli­ve­ras, entre d'altres. Tanta fres­cor, tant de risc i tanta plu­ra­li­tat dóna real­ment per a revi­sar el terme con­ser­va­do­risme. Tot i així, estic segur que la fórmula s'està replan­te­jant i que es tro­ba­ran mane­res de treure'n més ren­di­ment social (i cul­tu­ral), però el record que en tenim no és pre­ci­sa­ment galdós en ter­mes ni soci­als ni econòmics ni cul­tu­rals: sí que en canvi se li ha de reconèixer el mèrit urbanístic, que avui per­met plan­te­jar apos­tes per uni­ver­si­tats inter­na­ci­o­nals i cen­tres d'I+D (a banda de fes­ti­vals com el Pri­ma­vera Sound). De fet, la com­me­mo­ració de l'esde­ve­ni­ment d'èxit podria pre­veure's en la famosa espla­nada “de la Haima” amb la música car­na­va­lo­nesa de Car­lin­hos Brown, mai prou recor­dada.

Bar­ce­lona afor­tu­na­da­ment ja no viu al vol­tant dels grans esde­ve­ni­ments, ni tam­poc dels esde­ve­ni­ments deli­rants. Però la memòria històrica no només ha de ser­vir per can­viar pla­ques i estàtues, sinó també per a vigi­lar en qui­nes mans posem la nos­tra ànima col·lec­tiva. Hi ha una cosa pit­jor que una ins­ti­tució cul­tu­ral sense direc­tor, i és una política cul­tu­ral sense direcció. Vam fra­cas­sar, aquells dies, per un empatx de fum. I ja sabem els cata­lans que com­me­mo­rar der­ro­tes ajuda, de vega­des, a cons­truir victòries.