Paulí

Tinc a davant dels ulls, men­tre escric això o qual­se­vol altra cosa, un vidre eteri del gran cera­mista Paulí. Quan miro l'obra d'aquest antic monjo de Mont­ser­rat (va dei­xar els hàbits el 1971), em vénen sem­pre dos mots a la boca: fra­gi­li­tat i puresa. Perquè, ultra els valors artístics de la seva escul­tura, sigui en un for­mat de sobre­taula sigui en un grandiós mural, el que impacta és l'elegància arte­sa­nal que com­porta.

Recent­ment par­lava dels “invi­si­bles”, aque­lles per­so­nes que no tenen el reco­nei­xe­ment que es merei­xen, men­tre sovint es fan llo­an­ces de medi­o­cri­tats voca­ci­o­nals i insal­va­bles. Paulí és tan dis­cret que no ha bus­cat mai honors sinó que s'ha limi­tat a fer la feina ben feta. I mirant la deli­ca­desa exqui­sida de la seva obra, que tinc a davant, volia retre-li aquest modest home­natge.

Algu­nes dades: va ser a l'Aba­dia de Mont­ser­rat del 1947 al 1965, i després passà a Sant Miquel de Cuixà. Forma part del grup G-80 (entre els quals hi ha l'admi­rat escul­tor gironí Domènec Fita) i és el pre­si­dent de l'Asso­ci­ació de Cera­mis­tes de Cata­lu­nya. El seu nom veri­ta­ble és Lluís Pérez Calvo. Ha expo­sat a diver­sos llocs i té obra escam­pada a tot arreu. Un dia em va dir una cosa que és tan extra­or­dinària que la cito sovint: quan fas una por­ce­llana, em va dir, la pasta s'ha d'escam­par sobre una tela; després espe­res que s'asse­qui; a con­ti­nu­ació has d'arren­car amb cura la tela. I ales­ho­res va afe­gir: em costa tres dies arren­car la tela... Us ho ima­gi­neu? La paciència, la per­se­ve­rança, la humi­li­tat que cal per dedi­car tan­tes hores a una tasca tan enga­va­nya­dora. Després em va con­fes­sar, com qui mus­sita un secret: de fet, la pasta de la por­ce­llana neces­sita algun suport intern; jo li poso una mica de paper, si no, no s'aguan­ta­ria.

En una entre­vista del 1998 va dir: “Vull una inde­pendència com la de Bor­rell II, sense violència.” Perquè ultra les seves qua­li­tats artísti­ques, ultra la seva amis­tat amb l'Abat Escarré (de qui sap un munt de coses), rere la paciència mona­cal (mai tan ben dit) que aplica al seu que­fer arte­sa­nal, Paulí és un inde­pen­den­tista. Estima aquest país.

I jo, avui, volia dir-li que nosal­tres també l'esti­mem a ell.