Cavallets

Com cada any, per aques­tes dates, els amics de la Unesco de Girona han con­vo­cat el seu Con­curs Artístic i Lite­rari. Em sem­bla que ja us n'he par­lat, d'aquest con­curs: té mol­tes moda­li­tats, molts nivells, i cada con­vo­catòria gira a l'entorn d'un tema. Jo sóc jurat de la moda­li­tat de Car­tes escri­tes a mà. En un temps en què ningú no n'escriu, és molt esti­mu­lant veure que joves i grans es posen a escriure a mà: lle­tres, mar­ges, línies, espais... Entre les car­tes pre­sen­ta­des n'hi ha hagut una d'espe­cial. For­mal­ment per­fecta, escrita amb tinta blava, amb una lle­tra ampla i clara, amb data, des­ti­na­tari, encapçala­ment, pre­sen­tació, cos, comiat i sig­na­tura: és a dir, tot el que ha de tenir una carta. A més, estava molt ben escrita. Però el que la feia espe­cial era el que deia. Era adreçada al Pre­si­dent del Gremi de Firai­res de Girona, i la sig­nava en David, un noi de tretze anys de Girona. En David explica que té un germà, en Roger, que en té dotze, que no és un nen com els altres perquè té una paràlisi cere­bral. Diu que “és un nen molt ria­ller i ale­gre i amb moltíssima força de volun­tat per fer les poques coses que pot fer”. A en Roger –segueix en David– li agrada molt anar a Fires, i els cava­llets eren fins ara l'únic lloc on podia pujar. “L'agafàvem a coll i pujàvem a din­tre el cotxe, l'abraçàvem perquè no caigués i per uns minuts era el nen més feliç del món.” Però en Roger ha cres­cut, i en David també, i ara ja no caben tots dos al mateix cotxe. En David fa la següent pro­posta: adap­tar una atracció i, sense que deixi de com­plir les mesu­res de segu­re­tat, amb enco­rat­ges i rampa, poder fer que hi pugi una cadira de rodes. Diu: “Per vostè només és un petit esforç que faria molt feliç el meu germà i els altres nens com ell.”

Vull feli­ci­tar en David perquè té con­fiança. Perquè pensa que serà escol­tat i que la seva petició serà atesa. I espero que real­ment ho sigui: no demana res per a ell; el mou una pura i trans­pa­rent fra­ter­ni­tat.