Sortir del bucle

La bona notícia és que actors inter­na­ci­o­nals molt pode­ro­sos comen­cen a tenir la cer­tesa que Cata­lu­nya esde­vindrà inde­pen­dent, ja que inter­pre­ten que la majo­ria ciu­ta­dana que dóna suport al pro­jecte és acla­pa­ra­dora. També cal valo­rar posi­ti­va­ment que algu­nes can­ce­lle­ries occi­den­tals vegin de molt mal ull que el govern espa­nyol esti­gui dis­po­sat a impe­dir per tots els mit­jans l'expressió de la volun­tat democràtica del poble de Cata­lu­nya, encara que això dar­rer tin­gui un punt inqui­e­tant perquè sig­ni­fica que són cons­ci­ents de la capa­ci­tat espa­nyola per repri­mir de forma bàrbara un gest seces­si­o­nista pacífic. Un incre­ment de la tensió pro­pi­ci­ada per una reacció des­pro­por­ci­o­nada de l'Estat es troba més enllà del que es pot per­me­tre la Unió Euro­pea i l'equi­li­bri de poders a l'Europa Occi­den­tal. En aquesta línia, reflex d'aques­tes con­clu­si­ons (i també d'aquests temors) es poden situar les decla­ra­ci­ons de la set­mana pas­sada del pri­mer minis­tre britànic, David Came­ron, davant un Rajoy des­con­cer­tat i amb cara de pomes agres. Etzi­bar al pre­si­dent del govern espa­nyol en presència de tots els peri­o­dis­tes que no es poden igno­rar “els temes de naci­o­na­li­tat, inde­pendència i iden­ti­tat” i que cal “per­me­tre a la gent deci­dir” és un reflex gens sub­til de la incom­prensió que genera la posició espa­nyola, a banda d'una humi­li­ació de la política exte­rior que García-Mar­ga­llo ha inten­tat des­ple­gar per silen­ciar el cas català.

L'opti­misme que es pot extraure dels dar­rers movi­ments en l'esca­quer inter­na­ci­o­nal con­trasta, però, amb la pre­o­cu­pant manca de direcció política que s'expressa a l'inte­rior. Tenim majo­ria social (una “majo­ria mobi­lit­zada”, com diria el pro­fes­sor de dret cons­ti­tu­ci­o­nal de Yale, Bruce Acker­man) tenim un reguit­zell de com­pli­ci­tats a fora, però encara cal embas­tar l'estat major.

El Pre­si­dent Mas com­pa­reix per dibui­xar un full de ruta amb el qual recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva i tot el que exposa denota que navega sense rumb, o almenys expressa una total manca d'ori­en­tació pel que fa a la qüestió cen­tral d'aquest man­dat: la sobi­ra­nia. Si es vol pre­sen­tar de forma creïble que anem cap a un nou estat, quin sen­tit té asse­gu­rar que no hi haurà elec­ci­ons fins al 2016? Per què es pretén trans­me­tre una situ­ació de nor­ma­li­tat cenyida a la gestió quo­ti­di­ana si el gest que s'hau­ria de pre­pa­rar és excep­ci­o­nal? És que l'apa­rició d'un nou sub­jecte polític no és un feno­men sufi­ci­ent­ment relle­vant per fer un crida a uns nous comi­cis par­la­men­ta­ris? És que els estats que s'inde­pen­dit­zen no con­vo­quen, en un ter­mini breu, elec­ci­ons cons­ti­tu­ents que han de per­fi­lar les estruc­tu­res sobre les quals es fun­darà el poder que acaba d'afir­mar-se? I en un altre sen­tit, si es des­car­ten les ano­me­na­des elec­ci­ons ple­bis­citàries un cop es con­firmi que el govern espa­nyol no pensa auto­rit­zar una con­sulta, quina altra via de legi­ti­mi­tat resta per exhi­bir davant una comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que, sor­to­sa­ment i com veiem, cada cop sem­bla més com­pren­siva amb la nos­tra causa? També recordo que el man­dat de la mani­fes­tació de la Diada no era una con­sulta sinó fer la inde­pendència, un objec­tiu cer­ta­ment inas­so­li­ble si qui es pre­senta com a dipo­si­tari d'aque­lla volun­tat des­carta l'únic mitjà que hi ha per acon­se­guir-lo, la decla­ració uni­la­te­ral poste­rior a unes elec­ci­ons lliu­res, quan l'apa­rell de l'Estat avorti el referèndum. Tam­poc no resulta massa enco­rat­ja­dor que siguin les veus dins de la fede­ració gover­nant les pri­me­res a anun­ciar fórmu­les d'auto­li­mi­tació, com suc­ce­eix amb la impo­sició d'exigències d'hiper­ma­jo­ries per arri­bar a la inde­pendència que no s'han dema­nat en cap procés de secessió ni en el pas­sat ni en el pre­sent. De l'acord d'Edim­burg de la tar­dor del 2012, sig­nat entre Àlex Sal­mond i David Came­ron, sobre les con­di­ci­ons per cele­brar un referèndum sobre la inde­pendència d'Escòcia, per exem­ple, no es desprèn l'exigència de cap majo­ria qua­li­fi­cada per adme­tre la victòria del “sí”.

Com ja he expres­sat en diver­ses oca­si­ons en aques­tes pàgines, el vici ori­gi­nari que explica com la majo­ria del Par­la­ment avança a empen­tes i rodo­lons en el supo­sat procés cap a l'estat propi es fona­menta en què aquells desig­nats per lide­rar-lo, començant pel pre­si­dent, no hi han con­fiat mai. Si veri­ta­ble­ment es vol fer una cosa, no s'invo­quen eufe­mis­mes, ni el propi agent que diu defen­sar la causa es posa obs­ta­cles addi­ci­o­nals per jus­ti­fi­car la seva inacció. Els dub­tes i les ambigüitats d'ara reve­len amb massa cru­esa que el viratge de Mas cap al sobi­ra­nisme després de la mani­fes­tació de la Diada (fins ales­ho­res no obli­dem que es limi­tava a defen­sar el pacte fis­cal) fou ins­tru­men­tal per rete­nir el suport d'una majo­ria social que l'havia des­bor­dat en els seus plan­te­ja­ments. Ales­ho­res Mas encara va esqui­var l'esco­mesa i va poder gua­nyar unes elec­ci­ons. Ara CiU pagarà molt més cara la paràlisi i l'absència de con­cre­ci­ons en el camí cap a la lli­ber­tat naci­o­nal. Pas­sar el 2014 sense resul­tats serà letal per a la fede­ració si és que la des­com­po­sició interna no ha començat abans. Que els par­tits del vell ordre cor­rin el risc de vola­ti­lit­zar-se amb l'adve­ni­ment del nou ordre no és pro­blema del nou ordre sinó dels vells par­tits i d'haver tei­xit la xarxa que inte­gra el seu poder en el règim que es vol superar. O s'accep­ten aquesta mena de cos­tos (no pas dels més ele­vats quan es tracta d'una secessió) o els cata­lans ens expo­sem a cir­cu­lar durant una llarga etapa per aquest bucle agònic entre l'extinció i la ple­ni­tud. Pot­ser ben mirat és això el que ens pro­po­sem i això és el que votem, no sor­tir del bucle, fins i tot con­tra el sen­tit comú que vati­ci­nen els poders inter­na­ci­o­nals que ens obser­ven amb expec­tació.