Tossudament

Més enllà de l'error evi­dent que va supo­sar triar aquesta cançó per tan­car el Con­cert per la Lli­ber­tat, s'ha de reconèixer que Tos­su­da­ment alçats és un poema magnífic, que cal lle­gir a poc a poc i pair bé. És una lle­tra que enllaça amb per­fecta sin­to­nia amb les veus dels nos­tres poe­tes, els vells i els nous, que van ser recor­dats –tos­su­da­ment, també– la nit del dis­sabte, al Camp Nou. Vam recor­dar les parau­les dels poe­tes, la cançó de Llach insis­tia en la tos­su­de­ria i les parau­les de Muriel Casals rebla­ven el clau: “No som aquí per bus­car un somni, nosal­tres som el somni.” Per mi, aquesta és la clau, aquest és el gran salt enda­vant que ha fet allò que genèrica­ment en diem el cata­la­nisme. Jo, com que ja tinc una edat, vaig ser al Camp Nou el juny del 1981, en el con­cert orga­nit­zat per la Crida. I vaig tor­nar-hi qua­tre anys després per veure i sen­tir Lluís Llach. En les tres oca­si­ons –comp­tant el con­cert de dis­sabte pas­sat– vaig cri­dar fins a esgar­ga­me­llar-me i em vaig emo­ci­o­nar fins a la pell de gallina. Però, amb els anys pas­sats des del 85 fins ara, s'ha produït un canvi, que jo també vaig sen­tir endins meu: ja no cridàvem ni ens emo­cionàvem amb un anhel que vèiem difícil­ment rea­lit­za­ble, ja no érem bau­les d'una cadena que por­ta­ria el sen­ti­ment patriòtic dels nos­tres pares i avis als nos­tres fills i néts, tot desit­jant que la nos­tra des­cendència visqués la rea­lit­zació del desig. No. La Muriel ho va dir molt bé: ara nosal­tres som el somni. Ara cre­iem fer­ma­ment que viu­rem el canvi, que par­ti­ci­pa­rem acti­va­ment d'aquest món nou. I per això estem tos­su­da­ment alçats. Quan jo era petita i anava a l'escola de mon­ges, la tos­su­de­ria era un defecte. “Aquesta nena és molt tos­suda”, deia la Madre Con­su­elo –en cas­tellà i amb expressió de rebuig–. Em rebel·lava perquè no em per­me­tien seure al cos­tat de la meva millor amiga. O insis­tia que un càstig era injust si així m'ho sem­blava hones­ta­ment. O em resis­tia a accep­tar nor­mes absur­des, o em quei­xava una vegada i una altra d'aque­lla mes­tra que ens deni­grava. “Aquesta nena és molt tos­suda”, repe­tia la monja com una lle­ta­nia davant dels meus pares. I, ara, tants anys després, veig final­ment que jo tenia raó en el meu rao­na­ment infan­til: si la causa que defen­ses és bona, la tos­su­de­ria no és un defecte, és una gran vir­tut.