Compte a ofendre terroristes

A la diplomàcia euro­pea li costa molt iden­ti­fi­car un grup ter­ro­rista. Hez­bol·là (que en àrab sig­ni­fica el par­tit d'Al·là) exis­teix des del 1982 però no ha estat fins aquesta set­mana que han deci­dit incloure'n la “branca mili­tar” en la llista ofi­cial d'orga­nit­za­ci­ons ter­ro­ris­tes. Dis­tin­gir-hi una branca política d'una de mili­tar és una exhi­bició més d'aquesta hipo­cre­sia que tan bé flo­reix en les ano­me­na­des ins­ti­tu­ci­ons comu­nitàries. “No hi ha hagut mai cap diferència entre l'ala mili­tar i la política”, ha dit un por­ta­veu de l'orga­nit­zació en la seva pròpia tele­visió, que emet des de Bei­rut i no es carac­te­ritza per la vari­e­tat d'opi­ni­ons. Les cròniques con­fir­men aquesta pro­clama. En el logo de Hez­bol·là, una de les lle­tres del mot Al·là s'eleva con­ver­tint-se en un braç que enar­bora un kalàixnikov per damunt del glo­bus ter­raqüi; no sem­bla pas que l'anàlisi simbòlica porti gaire feina ni que el mis­satge sigui gaire críptic. De ban­de­res amb aquest logo, verd, sobre fons groc, no és estrany veure'n per car­rers de ciu­tats euro­pees en cer­tes des­fi­la­des que hem con­vin­gut a ano­me­nar paci­fis­tes. Hez­bol·là és una cre­ació de l'Iran per impo­sar-se des del Líban, a par­tir de la població xiïta; divulga la mateixa doc­trina de Kho­meini, i les seves acti­vi­tats bèl·liques, que inclo­uen matan­ces indis­cri­mi­na­des de població civil en llocs tan dis­tants de l'Ori­ent mitjà com ara Lon­dres o Bue­nos Aires, no cabrien en aquesta plana. Tot i així ha estat amb molta recança que els jerar­ques de Brus­sel·les han gosat fer ser­vir el terme ter­ro­rista. Que fa un any mates­sin sis turis­tes en un aero­port de Bulgària sem­bla que els ha aca­bat de deci­dir –de fet, és un mis­satge bas­tant fort: s'estan acos­tant–, però de més gros­ses en pas­sen per alt. Hi ha influït sobre­tot el fet que Hez­bol·là actuï com un exèrcit auxi­liar del dic­ta­dor de Síria, i ara es veu que la UE està de part dels qui el volen ender­ro­car, que no són pre­ci­sa­ment una coa­lició de par­ti­sans demòcra­tes. Ja ens ho expli­ca­ran algun dia per què la cai­guda del dic­ta­dor de l'Iraq havia de ser una catàstrofe que deses­ta­bi­lit­za­ria la regió men­tre que la del de Síria serà una mera­ve­lla. La qüestió és que els estats euro­peus, par­lant de pau a gent que no sap què vol dir, sense cap inversió suple­mentària en defensa i amb molts pro­ble­mes a la rere­guarda, s'estan embo­li­cant en un con­flicte que els ve una mica gros. Com diria aquell, xiïta o sun­nita, qual­se­vol dels dos expan­si­o­nis­mes islàmics et glaçarà el cor.