Jersei

Ahir va ploure i em vaig posar un jer­sei. Dit així és una nimi­e­tat, però no: el jer­sei és el pre­ludi de la tar­dor que arriba, dels raïms immor­tals de Car­ner, de la rutina, de la carta que espe­rem que ens con­tes­tin, de la pre­pa­ració de la con­sulta... La feli­ci­tat és això: un jer­sei amb els botons cor­dats. Petita, si voleu, però, que no és feta de moments així, la feli­ci­tat?

Però ahir vaig tenir un altre moment feliç. A prop de la plaça del Vi de Girona veig una cua de gent que surt de l'ajun­ta­ment i ser­pen­teja per sota les vol­tes. M'hi acosto encu­ri­o­sida: és un acci­dent? És un sor­teig? No, és el FITAG! Gent que fa cua a sota la pluja per anar al tea­tre: no us fa sen­tir feliços? L'espec­ta­cle que inau­gu­rava l'edició d'enguany del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Tea­tre Ama­teur de Girona era UAP!13, una obra repre­sen­tada per nois –pocs– i noies d'ins­ti­tuts de les comar­ques de Girona; els actors eren, doncs, doble­ment ama­teurs: del tea­tre i de la vida. Els alum­nes han assa­jat l'obra a les clas­ses de música, durant tot el curs, i el resul­tat és un musi­cal (música en viu, cor, actrius i actors que ballen i can­ten) diver­tit, molt emo­tiu, fresc. Els actors s'ho pas­sa­ven bé (el públic encara més), i ens van enviar un mis­satge impor­tant: els joves poden, volen, han de can­viar el món, i estan pre­pa­rats per fer-ho. Doncs va, no tar­deu, que us neces­si­tem com el pa que men­gem! I com sem­pre –ho diu la dita–, quan beguis aigua pensa en la font. Perquè al dar­rere de tot aquest jovent esforçat que ballava i can­tava i decla­mava a l'esce­nari hi ha la direc­tora de l'obra, l'autor del text, els pro­fes­sors... Adults que han cre­gut que ho podien fer, que els han ani­mat a fer-ho, que hi han con­fiat.

El FITAG con­ti­nua fins al 31 d'agost. Alguns espec­ta­cles són a l'aire lliure. Tal com està el temps, pot ser que plo­gui. Aga­feu el jer­sei i aneu-hi igual­ment. Què són, qua­tre gotes, davant l'esplèndida cre­a­ti­vi­tat, els esforços anònims, el rigor i la qua­li­tat del tea­tre ama­teur?