Tot comença desmuntant un palau

Hi ha estius que són difícil­ment supor­ta­bles si no es dis­posa d'una màquina que cli­ma­titzi l'ambi­ent. També és cert que hi ha per­so­nes que por­ten les coses a l'extrem i per estar fres­que­tes ente­nen la pola­rit­zació del seu entorn, cosa que deixa com a herència una afecció de laringe per la diferència tèrmica.

Sigui com vul­gui, es con­si­dera que van ser els egip­cis els pri­mers que van inven­tar un sis­tema per reduir la calor en un espai tan­cat. El bene­fi­ci­ari, lògica­ment, era el faraó. I com s'ho feien? Durant la nit, 3.000 esclaus –aviat està dit– des­man­te­lla­ven les parets (for­ma­des per enor­mes blocs de pedra amb un pes que superava les mil tones) i en por­ta­ven les pedres al desert del Sàhara. Com el clima al desert és extrem i la tem­pe­ra­tura dis­mi­nu­eix a nivells molt bai­xos durant les hores noc­tur­nes, les pedres es refre­da­ven nota­ble­ment. Just abans que es fes de dia, els esclaus tor­na­ven a tra­gi­nar les pedres com si res (és un dir) fins al palau i les tor­na­ven a posar al seu lloc. Això per­me­tia al faraó gau­dir d'una tem­pe­ra­tura de 26 graus men­tre a fora era de quasi el doble.

Queda clar que aquest mètode no era gens còmode de fer ser­vir, sobre­tot per als esclaus. I amb el pas dels segles es van pro­var altres fórmu­les. Els romans van inten­tar fer ser­vir el sis­tema d'aqüeduc­tes per fer cir­cu­lar aigua freda a través de les pedres de les cases i així refre­dar-les. L'empe­ra­dor Heli­o­ga­ba­lus va anar encara més enllà. Cor­ria el segle III dC i l'empe­ra­dor feia por­tar tones de neu en ases de les mun­ta­nyes, que posava en els jar­dins que envol­ta­ven la seva vil·la per con­ser­var-la fresca. Evi­dent­ment, era un sis­tema efímer...

Els per­ses van recórrer a l'arqui­tec­tura per apai­va­gar la calo­rada. Van intro­duir una fórmula ano­me­nada de “cap­ta­dors de vent”, una mena de tor­res de vent que havien de cap­tar la brisa i fer entrar aire fred a les edi­fi­ca­ci­ons.

No seria fins a finals del segle XIX quan es van començar a pro­var mètodes més efec­tius. El 1842, Lord Kel­vin va inven­tar el prin­cipi de l'aire con­di­ci­o­nat, tot cre­ant un cir­cuit d'aire hermètic basat en l'absorció de la calor a través d'un gas refri­ge­rant. Encara, però, la història recull alguns epi­so­dis curi­o­sos, com el que el 1881 va pro­ta­go­nit­zar James Gar­fi­eld, pre­si­dent dels Estats Units, que feia ser­vir un estra­fo­lari dis­po­si­tiu que injec­tava aire a través d'uns llençols de llana que prèvia­ment havien estat ama­rats amb aigua gelada. Era ine­fi­ci­ent i con­su­mia massa ener­gia.

El 1902 l'esta­tu­ni­denc Willis Car­rier inventa el pri­mer sis­tema modern d'aire con­di­ci­o­nat. No el va inven­tar, però, per al con­sum domèstic, sinó per refri­ge­rar la planta d'impressió on tre­ba­llava. Vint anys més tard va modi­fi­car la màquina i, ara sí, un cop reduïdes les dimen­si­ons el va fer exten­siu al gran públic. Les pri­me­res bene­fi­ci­a­des van ser les sales de cinema, que van incor­po­rar el modern sis­tema i van veure créixer l'afluència de públic que fugia de la xafo­gor exte­rior. Ara bé, encara havien de pas­sar més de 40 anys, fins a prin­cipi dels sei­xanta, perquè l'aire arribés a la majo­ria de les llars.