Forasters

Una tarda de diu­menge d'estiu en un d'aquells petits pobles del Ripollès on encara es poden veure vaques a les can­to­na­des. Per l'únic car­rer, estret, empe­drat i amb fort pen­dent baixa una pare­lla amb saba­ti­lles blan­ques imma­cu­la­des, pan­ta­lons beix i cami­ses de color viu. Tots dos duen ulle­res de sol i ella a l'espat­lla hi du també una petita mot­xi­lla pre­ci­osa. La veri­tat és que fan goig. En direcció contrària puja un home amb una boina tan gas­tada com ell. Du uns texans defor­mats, una camisa blava i un enorme parai­gua de lona, també blava, lli­gat amb un cor­dill a l'esquena. El cel és espès, gris fosc i baix. A la llu­nya­nia, aquell immens oceà de cotó brut s'il·lumina de tant en tant amb algun llam­pec, però cada vegada és més fosc. Als pobles petits s'acos­tuma a salu­dar tot­hom, mal­grat no sigui gent cone­guda. Quan es cre­uen amb l'home, la pare­lla trenca el gel dema­nant: “Li sem­bla que plourà, avui?” L'home alça el cali­que­nyo engan­xat als lla­vis cap a la negror evi­dent, i con­testa: “Si s'aguanta?” Aquesta història me la van expli­car com a certa, però se me'n fot si ho és o no. Sí, però, que defi­neix com de dife­rents poden ser dues mane­res de viure en el mateix país. Diferències que fan que ens mirem amb recel i en canvi, para­do­xal­ment, uns no viuríem sense els altres. No cal enu­me­rar aquí els mal­noms amb què a cada zona rural s'obse­quia els visi­tants de ciu­tat. No falta tam­poc l'urba­nita que viu en el tòpic segons el qual la gent de pagès és igno­rant i pecu­liar. Hi ha de tot a tot arreu. Sen­zi­lla­ment, el punt de tro­bada de dues for­mes de vida tan dis­tin­tes no és sem­pre fàcil. D'una banda, sem­bla que exi­gim als foras­ters que sàpiguen coses que la gent del ter­ri­tori tenim més que sabu­des. I no hi ha motiu perquè sigui així. Una cosa ben dema­nada es con­testa i punt, per més evidències que des­perti la pre­gunta. És el mateix que els qui dema­nen en algun car­rer de Bar­ce­lona on “que­den” les Ram­bles o la plaça Cata­lu­nya. Amb això no vull dir que no s'hagi de pre­ser­var el ter­ri­tori. La mas­si­fi­cació és pot­ser el pit­jor ene­mic. Només cal mirar cap a la Medi­terrània cata­lana. Però no serà pas des de l'ali­men­tació de les distàncies que hi hagi entesa. És estúpid quei­xar-se perquè els esque­llots del bes­tiar no dei­xen dor­mir, però també ho és donar l'esquena als foras­ters un cop se'ls han bui­dat les but­xa­ques.